dissabte, 16 de març del 2013
diumenge, 3 de març del 2013
Mimosa
L’esclat de la mimosa del pati de Pals, encara que una
mica mandrós, ha estat, com cada any, esplèndid. Un groc resplendent, intens i
net, d’olor discreta però perceptible. L’olivera,
sorpresa mira aquest esclat tan insultant. Anunci de la primavera. En pocs dies
totes les flors es marciran. Estrella fugissera. Breu representació teatral de
la natura que en ple estiu, a la seva ombra recordarem i aplaudirem com el
millor espectacle de la temporada. Ens deixa bocabadats. Estimada per la
Rodoreda. Inspiració de poetes:
Avui la mimosa altiva
se m'ha posat al davant
tota plena d'arracades
i penjolls i fils daurats!
S'ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima d'un sol tany!
Ara fins m'ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa, ençà i enllà,...
Déu te guard, galant minyona!
Mil perdons,... Que Déu te guard!
Joan Maragall
Valuosa col·laboració
de Paco Perez el 6 de maig
La MIMOSA. Quina sort, quan l’hivern es posa
insuportable, apareix prepotent, desafiant la gèlida grisor del febrer. La seva
distinció: Color i flaira. De tota la paleta de grocs el seu es propi,
particular, a ben segur que el mimosa es un dels mil groc. Es un groc setinat,
tal vegada era el groc al que es referia l’impulsiu Oscar Wilde quan deia en el
seu dietari de Paris: “ Pour écrir il me faut de satin jaune“ (*). I la
flaira?, els colors entren per la visió; però l’olor es penetrant . No
menystindré el bell to groc però si posaré en qüestió l’aroma dolços i
dens (Aromo es un altre nom de tan singular arbust) que
sembla avisar de que tal vegada es millor captar la seva gràcia de lluny.
Personalment
sempre he intentat la fusió entre mimosa daurada. esplèndid arbust de la
família de les acàcies amb el verb mimar però sobre tot l’adjectiu mimoso,
mimosa. Recordo de l’època de jove adolescent les cançons de la Sarita
Montiel : “ Mimosa, mimosa. “Son tan dulces sus palabras - Que cuando me
miman - Salen de su boca. .. Que por ti me muero - De que estás celosa -
Mimosa, mimosa”.
Tinc la
imatge d’una taca groga al mig d’un bosc llunya, era una pinzellada de groc en
el paisatge. Era real l’entremaliada mimosa entre els pins i a la nit, la
mimosa en flor: resplandece a la luz de la luna.
Per acabar, la primera i darrera estrofa de RAMA, un poema de
Neruda, força nerudià:
Una rama de aromo, de mimosa,
fragante sol del entumido invierno,
compré en la feria de Valparaíso
y seguí con aromo y con aroma
hasta Isla Negra.
....
Sería amargo el mundo
en el viaje invernal, en el sinfín,
en el crepúsculo deshabitado,
si no me acompañara cada vez,
cada siempre,
la sencillez central
de una rama amarilla.
(*) Hauré d’excusar l’atreviment arravatat pel groc; el
sentit és altre,sense dubte Wilde estava pensant en les robes grogues de setí,
de “raso satén”
dijous, 27 de desembre del 2012
28 d’agost de1965. Primer recital de la nova cançó catalana a Sant Joan de les Abadesses.
Varem organitzar-lo
un grup de joves que estudiàvem i treballàvem a Barcelona. Havíem assistit a
uns recitals al Romea. Passàvem els caps de setmana a la vila. Recordo, sobre
tot, en Ramon Poch amb una energia juvenil i una il·lusió desbordant, plegats
vàrem anar a visitar i signar els contractes amb Martí Llauradó, que feia de
representant dels Setze Jutges. El cap de cartell era Raimon. Una setmana abans
vàrem saber que no tenia permís militar. Teníem consciència que era un risc al
qual estàvem exposats. Estava anunciat i les entrades, a un preu molt elevat i
mai vist, venudes. El relleu va ser Guillem d’Efak després de refusar un xicot
que acabava de començar, un tal Joan Manuel Serrat. No sé amb que comptàvem si
haguéssim perdut calés! Era la primera vegada que s’organitzava un recital de
cançó. Aires nous. La primera manifestació catalanista que va partir d’una nova
generació. En el moment del recital preparats per rebre la visita de la policia.
Expectants per saber la sintonia del públic amb la nostra proposta. Tot va anar
bé, un èxit clamorós. No va pas ser correcte per tothom. Heus aquí, pocs
dies després, el 19 de setembre, en reunió de junta, referent al Festival de la
nova cançó catalana, el tresorer de l’Associació Catòlica de Pares de Família
(A.C.P.F.) la propietat del teatre on es va realitzar el concert: “da cuenta de
los errores que han incurrido un grupo de jóvenes que organizaron el Festival
de la Juventud y se acuerda que para funciones futuras se tomen las medidas
oportunas para que no se repitan dichos errores. También el presidente promete
que darà las oportunas recomendaciones y orientaciones a dichos jóvenes”
En definitiva: Sembla que estàvem molt equivocats i era necessàri adoctrinar-nos. Ara ho volen tornar a fer des de més lluny!
En definitiva: Sembla que estàvem molt equivocats i era necessàri adoctrinar-nos. Ara ho volen tornar a fer des de més lluny!
dijous, 18 d’octubre del 2012
Des de dins l'estudi de Josep Pla-Narbona
Dibuix,
dibuix, dibuix...
Sortíem
de l’estudi a les 7 de la tarda. Esperàvem el 14 que baixava per Amigó i ens
deixava a tocar de les Rambles. En Juma, en Francesc Torres i jo. Tots tres
dúiem un rull de papers sota el braç, llapis, plomes i retoladors, i volàvem
cap a Sant Lluc. A vegades juntament amb Pla-Narbona, a les hores amb
arrogància, convençuts de ser un exèrcit invencible. Tot seguit, dues hores
llargues de lluita amb les models. Després, nits senceres de converses sobre
art i política, religió i filosofia, acompanyats per la música de Miles Davis o
el Modern Jazz Quartet.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
Havíem
deixat l’Escola Massana perquè el dibuix no era l’assignatura més important. Aneu
a Sant Lluc. De dissenyar ja n’apreneu a l’estudi, ens aconsellava en Pla-Narbona.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
L’estudi
era un gran espai a la zona més pròspera de Barcelona, amb galeria
d’exposicions, plató fotogràfic, laboratoris. No hi faltava res; tal vegada era
equipat amb excés i tot. Participàvem d’un alt nivell professional i amb encàrrecs de privilegi. No cal dir que
despertava l’enveja i les crítiques de la majoria de professionals. Els
treballs sovint eren solucionats amb dibuixos
del mateix Pla-Narbona o, en tot cas,
ell hi infonia una forta personalitat.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
La
nostra implicació a l’estudi permetia a Pla-Narbona d’aïllar-se l’estiu a Sa Tuna on
engendrava un ampli ventall de dibuixos. (Fins i tot hi començà, crec, una realització personal i a
dedicar-se exclusivament a dibuixar i pintar). Dibuixava personatges fantàstics
i grotescs, exèrcits de pallassos, simis, putes i rucs desfilant en irreverents
processons. I tot, amb un domini extraordinari del traç i de la composició, i
que, a la tornada, nosaltres admiràvem embadalits. Són els dibuixos que encara avui
més en plauen, que els miro com si fos la primera vegada i que encara m’hi
emociono com un infant llegint un conte.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
Pla-Narbona
era el nostre tutor, com aquell que no fa res ens encaminava, ens ensenyava a
raonar, a pensar, a crear concepte i aplicar-lo a la feina. Participàvem, a
més, del seu nivell de relacions. Així vàrem conèixer Savignac en un viatge a
Paris, Ricard Giralt-Miracle a Barcelona. Descobríem Gallardo, Saul Bas,
Steinberg... Grans dibuixants. De retorn, oferíem amb il·lusió juvenil, i
juntament amb Rosa Queralt, informació de tots els fets culturals de la nostra
encara abastable ciutat, dels que ens crèiem dominadors.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
En
Josep Pla-Narbona ha continuat fidel als seus principis. Ha lluitat, si cal
sol. Nosaltres hem fet camins diferents. En Francesc, primer a Paris i després
els Estats Units, amb les seves instal·lacions. En Juma, també a Paris i
després a Barcelona en un treball internacional multidisciplinar. Jo, en una
trajectòria molt més modesta. Crec que tots tres, però, hem estat marcats
profundament per les inquietuds, la sensibilitat, la reflexió, el rigor, la
professionalitat i, no podia ser altrament, per l’obsessió pel dibuix, que el
mestre ens ha llegat i que, en més o menys grau, ha presidit els nostres
recorreguts professionals.
En
Josep Pla Narbona va ser un mestre encara que no pretenia ser-ho. Va ser un
amic sense ni voler-ho. Gràcies.
dilluns, 9 de juliol del 2012
Que Dios bendiga al poeta
-¡Que Dios bendiga al poeta! Escridassava repetidament, seguint-me. El maquillatge, no dissimulava la cara envellida i arrugada. Les
pestanyes enlleganyades i unes ratlles d'un negre intens emmarcaven la mirada d'ulls cansats i tristos. Un
carmí violent havia sobrepassat el perfil dels llavis i empastifava l’ensorrada
boca. Vestia de faralaes i, a cops de peu, apartava violentament i amb geni la
cua. Una imitació decrèpita de qualsevol folklòrica. Tal vegada representava una coreografia practicada als cors del Molino. Dels cabells sobresortien engominats rínxols que eren recollits amb una peineta de plàstic encrostada, de ves
a saber què. Em seguia increpant-me, coixejant i arrossegant un carret
domèstic reciclat com a magatzem ambulant, ple d’estampes, records i
andròmines. Enbolcallada per la bandera roja i gualda una ràdio cassete
baladrejava un pas doble a tot volum. Tan mateix, una reencarnació d’un personatge de la Bodega Bohèmia. Davant del Teatre Principal, en Pitarra, assegut al seu
pedestal privilegiat, sense perdre la compostura, discretament, mirava de reüll i somreia quant la dona gesticulava teatralment i assenyalant-me amb la ma estesa, deia amb
veu rogallada: -¡Que la
Macarena ilumine el poeta! Rambla amunt, avergonyit, m’escapava amb la cua
entre cames com un lladre! Els vianants, alertats per la cridòria, miraven
sorpresos la persecució, sense entendre quina relació podia tenir amb la
bailaora. A l’alçada de l’Hotel Orient encara no gosava girar-me. Em perseguia
una cridòria de imploracions i bonaventures que s’alternaven amb unes escandaloses castanyoles: -Que Dios
bendiga al poeta!
Quant havia passat al costat d’aquesta espècie de reencarnació grotesca de Lola Flores, per caritat, havia tingut la feblesa de deixar caure discretament una miserable moneda al barret cordobés, que tenia la doble funció de caixa de recaudació i capa per fer uns passes naturals al compàs d’España cañí.
Quant havia passat al costat d’aquesta espècie de reencarnació grotesca de Lola Flores, per caritat, havia tingut la feblesa de deixar caure discretament una miserable moneda al barret cordobés, que tenia la doble funció de caixa de recaudació i capa per fer uns passes naturals al compàs d’España cañí.
A l’alçada del
Nou de la Rambla, en la meva escapada, dissimulant, vaig entrar precipitadament
en una botiga vella i tronada a mercadejar maletes. Al sortir novament al carrer,
l’artista-vident no em seguia. Vaig comprovar que no cridava l’atenció de
ningú. No sabeu pas com vaig agrair recuperar ser un vianant anònim!
L’altre dia, al passar per la caserna del
Raval se’m va quadrar la Guàrdia Urbana! Encara fa menys, que l’impressor de
Sant Quirze, com qui veu un aparegut, amb cara embadalida, va dir-me que era
idèntic que en Sean Connery! Ahir, el poca solta d’en Plaza va piropejar-me de
“torero”! Les iconografies de poeta, polític, Indiana Jones i torero són tan
diferents que estic desconcertat. Si he de triar, tot i que d’actor sortiria a
l’Hola, polític seria més rentable i torero és un trauma infantil, em quedo, no
obstant, amb la més senzilla i pobra de poeta. Vet aquí que la “bailaora” tenia
raó! Quant la torni a veure li agrairé advertint-la, però, que no faci cap
escàndol. Per prudència, ara que tinc experiència i per no alimentar noves confusions,
prometo solemnement, no dir a ningú que també m’hagués agradat ser bomber! Ves
a saber que em passaria, aleshores! (“Queen” Foto d’Alfriston publicada a
Flick)
dilluns, 18 de juny del 2012
Josep Pla i Pals (i2)
Els pobles tenen llegendes. Moltes vegades no són veritat o ho són a
mitges. A Pals es deia que Pla esmorzava a can Mercader cada dia. Havia estat un dels hostals més populars de la vila. El seu suquet d’anguila era
un plat deliciós i d’anomenada a tota la comarca, la cassola d’arròs fet amb la
ceba cremada del sofregit era deliciosa. Fa anys que està tancat i barrat. L’entrada
per la carretera era poc afortunada. L’interior havia patit una
modernització als anys seixanta d’un gust dubtós. Presidia el menjador una gran llar de foc de pedra artificial. La foto que acompanya aquesta resenya és de la part del
darrera. Ha conservat els trets arquitectònics que ajuden a entendre activitats desaparegudes. Els veïns utilitzàvem aquest accés del carrer
de Sant Josep com a dreçera. Conserva la protecció al terra per entrar els
carros. Un pati interior distribueix les estances. A l’esquerra, on hi ha la
finestra, la tina per trepitjar els raïms. A l’altre costat dos o tres quartos amb infinitat
d’estris i caixes d'ampolles buides que formen immenses muntanyes. Al pis superior, la porta
sense barana i la politja exterior són testimoni dels graners. També hi dormien jornalers
valencians que feien temporada als camps d’arròs, altres dormien al pati. El bar i el menjador estava a la façana principal, juntament amb la cuina que ventilaba pel pati interior. Hi
feien estada passants humils, guàrdia civils solters, funcionaris del sindicat
de l’arròs, tothom menjava, pagaven quant podien... Darrerament ho regentava
un nebot que era mut. Estava casat amb la Teresa. La Maria, sa germana,
cuinava. Poc a poc va anar-se deteriorant i acabà amb una decadència absoluta. És molt probable que a les èpoques d’esplendor, Pla devia ser un client amb una certa assiduïtat. Jo, no vaig coincidir-hi mai. Eus aquí, però unes notes seves:
NOTES PER A UN
DIARI (gener 1967 – octubre 1968)
13 de març,
dilluns. El mas
Quan em llevo em trobo amb un cop
de tramuntana horrible, forta, el cel net, esbandit, desagradable. Dino a
l'habitació de l'estufa i em poso a treballar. A mitja tarda vénen el pintor
Pujol d'Olot, que fa molt bona cara, i el seu amic senyor Cols. Content de
veure'ls. Parlem una estona. M'arreglo i anem a Pals. Tramuntana espantosa. A
penes ens podem aguantar al Pedró. Quan li ensenyo Begur em diu (el senyor
Cols) que fou el promotor legal de l'acord amb l'Estat, de l'afer
d'Aigua-xellida. Com que això em sembla interessant, anem a Palafrugell a veure
Pere. Parlem una estona molt llarga: fins a les nou. L'assumpte fou d'una
immensa corrupció. Anem a sopar a can Mercader, a Pals. Bastant agradable –a
pesar de no tenir més que truita i botifarres. Em deixen a casa. Després amb el
cotxe de Pere van a Palafrugell, i els olotins –suposo– emprenen la marxa.
Begut massa whisky, conyac, cafè negre i horrible, i parlat massa. Llegeixo el
Proust. Malestar al llit. Continuo rebent cartes i telegrames dels setanta
anys. Un de Madrid amb moltes firmes. Un altre d'Alacant.
dimecres, 6 de juny del 2012
Josep Pla i Pals
La fundació
Josep Pla ha encetat una Ruta Josep Pla per Pals. Això m’ha fet recordar que vàrem
coincidir amb Josep Pla a Can Ruben. El restaurant està a l’entrada de Pals. Compartia
taula amb en Pere Servià, alcalde de Pals i el secretari de Palafrugell. Va ser
la nit del 12 de juny de 1974. Cap a les deu de la nit i per espai d’unes hores
va aparèixer un estrany núvol extremadament lluminós, tots varem sortir per
contemplar l’espectacle. Sopaven a la taula del costat i Pla semblava interessat
en la nostra conversa. Parlàvem de Carpentier i el realisme màgic, la tesis
doctoral que feia en Benet, també sobre l’entrevista que havia tingut a
Barcelona amb Garcia Marquez sobre aquest treball. La meva esposa és de Pals i
coneixia en Pere Servià. Al sortir i saludar-lo en Pla va dir:
Seguin, seguin... Va ser una llarga sobretaula. Feia estona que havia marxat l’últim
client i en Doro pesava figues darrera la barra. En Pere i el secretari donaven
mostres d’esgotament i, ben al contrari, l’ampolla de whisky no s’esgotava.
Feia pocs dies de la Revolució dels Clavells a Portugal i estàvem il·lusionats
amb les perspectives que obria al nostre país. El general Spinola era el nou
president de Portugal. Pla no dubtà de tractar-lo de “generalot”. Tenia molta
informació i va deixar-nos tallats: Què en volen esperar d’un home així? No es
confonguin. Parlàrem una mica de tot, la meva esposa va fer-lo enfadar,
coneixent el concepte que Pla tenia de les dones. Amb el dit amenaçador, el
veig com si fos ara, va dir-li com aquell que defensa el seu castell: cuidi’l
al seu marit!. Estava molt deteriorat físicament. Poc polit. De persona que s’ha
fet gran i viu sol. Amb el seu permís, deia, és negre? Preguntava una i altra
vegada. Fumava sense parar dels meus cigarrets Habanos (una bomba cada vegada).
Va convidar-nos a casa seva a Llofriu. No vaig anar-hi ni el vaig veure mai
més. Jo no tenia consciència històrica
del personatge. La veritat es que també va fer-me una mica de por... no sé...
la senectut... la dependència... Ara sento no haver-ho fet. És com un sentiment
de culpabilitat, de mal educat, era una invitació i probablement necessitava l’escalf
de la gent a prop. Un sacrifici ben petit tan mateix. Per altre part, al cap
del temps ha esdevingut una ocasió perduda per acostar-se a un gran personatge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)