dimarts, 25 d’octubre de 2016

La Casa Ricart de Vic

La Casa Ricart, està al xamfrà que comunica el carrer de Santa Maria amb la Rambla del Bisbat. Fou construïda a cavall dels segles XIX i XX. És una baluerna enorme i austera edificada per l'empresari tèxtil vigatà Miquel Ricart.


Mal acostumats com estem a les entrades modernistes, riques i exhuberants de l'eixample barceloní, l'accés, gairebé despullat de decoració sembla un casalot medieval. Només unes petites sanefes i una làmpada de ferro adornen la gran caixa. No obstant, les cotxeres foren possiblement el primer garatge vigatà a albergar un automòbil. La sala principal és enorme. La llar de foc, pintada amb to color verdós, d'una certa rudesa, té aparença de cartró pedra. La decoració sense relleus, talles ni metal·listeria no pot comparar-se, ni de lluny, al refinament del modernisme. Més aviat sembla la seva versió més aspra. És d'una austeritat total. Tan sols pels frisos pintats a parets i sostre i una làmpada de molta elegància es pot identificar l'època.




Segurament, però, que amb mobles, quadres, catifes i cortinatges era un conjunt que impressionava. Cal pensar que com a alcalde de Vic, Ricart rebé en aquesta estança al bisbe Torras i Bages o personatges rellevants del Vic de l'època, a més d'empresaris i personalitats polítiques que buscaven la seva influència. Ricart, a més d'empresari tèxtil, fou soci capitalista de la fàbrica d'automòbils Hispano Suiza i entrà amb la firma Ricart i Cia. al negoci de la banca, fet que el convertí en una de les persones adinerades més influents de la ciutat.


Uns finestrals donen al jardí en el qual hi ha les dues glorietes que, amb tota seguretat, personalitzen la casa exteriorment. En un angle en destaca la capella, també d’estil modernista. La sala principal ha estat restaurada fa poc i encara no hi ha mobiliari. Tota despullada, és d'unes dimensions desproporcionades, inhòspita i freda. Molt a to amb el dia plujós de tardor que ha estat dibuixada pels USK d'Osona.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Port de Roses. La barca de Caront

Una barca de pesca és com un magatzem d'andròmines tan extraordinària que se'm fa difícil destriar el seu us. Boies, banderes, plàstics, caixes... tot de materials reciclats, més aviat arreplegats de les escombraries. Segur que la muntanya de desferres serveixen per alguna cosa. Pel diletant, però, és un impacte visual considerable i alhora desconcertant: Ben mirat, com una espècie de barca de Caront coronada per tendals, garlandes i banderes.



La petita barca de pesca acabada d'amarrar. El pescador encara feineja. La Mercedes es ven. El seu abandó fa pensar en un deteriorament progressiu del negoci. Ha durat segles però la pesca entesa com una activitat personal i associada a un coneixement de la mar i les arts de pesca molt profund, s'esmuny de les mans. És el que hi ha.