dijous, 10 de novembre de 2016

Les sabates de la model

La model és la musa que els artistes estimem i necessitem. Ens ofereix generosament el cos. La seva nuesa és analitzada i copiada amb avidesa per estudiants plens de somnis o artistes més o menys experimentats en busca de la bellesa. Ens regala intimitat i sentiments. Ens ofereix, a més, la personalitat pròpia o simulada, una interpretació quasi teatral o, vés a saber, un exercici com de ballet. Un silenci absolut presideix les trobades, només se sent l'esgarip del llapis fregant el paper. Com en una contesa a mort, sintetitzes, fixes proporcions i copses el moviment per, tot plegat, convertir-lo en una sola línia que intenta caminar cap a la perfecció.



Per falta de concentració, deixadesa, poca habilitat o potser per haver-se llevat per la mala espona, a vegades, el cos esdevé un discurs sense sentit. Aleshores, com un acte d'impotència, de menyspreu, de protesta o de ràbia, no ho sabria dir, el calçat de la model, impassible al peu de la tarima, agafa un protagonisme inesperat. 






dimarts, 25 d’octubre de 2016

La Casa Ricart de Vic

La Casa Ricart, està al xamfrà que comunica el carrer de Santa Maria amb la Rambla del Bisbat. Fou construïda a cavall dels segles XIX i XX. És una baluerna enorme i austera edificada per l'empresari tèxtil vigatà Miquel Ricart.


Mal acostumats com estem a les entrades modernistes, riques i exhuberants de l'eixample barceloní, l'accés, gairebé despullat de decoració sembla un casalot medieval. Només unes petites sanefes i una làmpada de ferro adornen la gran caixa. No obstant, les cotxeres foren possiblement el primer garatge vigatà a albergar un automòbil. La sala principal és enorme. La llar de foc, pintada amb to color verdós, d'una certa rudesa, té aparença de cartró pedra. La decoració sense relleus, talles ni metal·listeria no pot comparar-se, ni de lluny, al refinament del modernisme. Més aviat sembla la seva versió més aspra. És d'una austeritat total. Tan sols pels frisos pintats a parets i sostre i una làmpada de molta elegància es pot identificar l'època.




Segurament, però, que amb mobles, quadres, catifes i cortinatges era un conjunt que impressionava. Cal pensar que com a alcalde de Vic, Ricart rebé en aquesta estança al bisbe Torras i Bages o personatges rellevants del Vic de l'època, a més d'empresaris i personalitats polítiques que buscaven la seva influència. Ricart, a més d'empresari tèxtil, fou soci capitalista de la fàbrica d'automòbils Hispano Suiza i entrà amb la firma Ricart i Cia. al negoci de la banca, fet que el convertí en una de les persones adinerades més influents de la ciutat.


Uns finestrals donen al jardí en el qual hi ha les dues glorietes que, amb tota seguretat, personalitzen la casa exteriorment. En un angle en destaca la capella, també d’estil modernista. La sala principal ha estat restaurada fa poc i encara no hi ha mobiliari. Tota despullada, és d'unes dimensions desproporcionades, inhòspita i freda. Molt a to amb el dia plujós de tardor que ha estat dibuixada pels USK d'Osona.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Port de Roses. La barca de Caront

Una barca de pesca és com un magatzem d'andròmines tan extraordinària que se'm fa difícil destriar el seu us. Boies, banderes, plàstics, caixes... tot de materials reciclats, més aviat arreplegats de les escombraries. Segur que la muntanya de desferres serveixen per alguna cosa. Pel diletant, però, és un impacte visual considerable i alhora desconcertant: Ben mirat, com una espècie de barca de Caront coronada per tendals, garlandes i banderes.



La petita barca de pesca acabada d'amarrar. El pescador encara feineja. La Mercedes es ven. El seu abandó fa pensar en un deteriorament progressiu del negoci. Ha durat segles però la pesca entesa com una activitat personal i associada a un coneixement de la mar i les arts de pesca molt profund, s'esmuny de les mans. És el que hi ha.



divendres, 16 de setembre de 2016

Claustre del Monestir de Sant Joan de les Abadesses

El claustre major del monestir, d’estil gòtic català, va ser construït a partir de l’any 1448 per encàrrec de l’abat Pere de Montcorb. Va substituir-ne un, d’estil romànic, que havia quedat malmès a causa d’un terratrèmol esdevingut vint anys abans.



La seva forma trapezoïdal és motivada per la necessària adaptació a les dependències monàstiques situades al seu voltant. 


És una construcció simple, formada per ampits, columnes de pedra nummulítica de Girona, capitells i arcs, elements tots ells idèntics, que aguanten un embigat de fusta damunt el qual s’hi disposa la coberta.


A l'angle nord es conserven unes arcades romàniques de l'antiga Sala Capitular del monestir. Una interessant contraposició d'estil romànic i gòtic.


Té les característiques pròpies d’altres construccions catalanes de l’època i és de nobles i esveltes proporcions.




divendres, 2 de setembre de 2016

Bany a Pals. Crònica

El socorrista passa volant amb el seus estris. Els jubilats suquen els peus al mar per retornar d'immediat al sillonet. Recorregut de senyores amb pamela xiuxejant confidències. Passen viatgers amb motxilles i sabates penjades en direcció qui sap a on. De tant en tant una deessa sortida com d'un fresc cretenc et deixa embadalit.

La senyora ros platejat, arrogant i autoritària, clienta francesa de l'hotel, indica al cambrer la situació i orientació exacte de les pesades gandules que ha carretejat per mitja platja. Tot seguit arriba el marit, vell i encarcarat a prendre possessió de la treballada possessió. Després es fan servir un refresc, per ells i els nets, amb una indignació generalitzada.

Han arribat l'Albaro, la Carla, en Felipe amb tota una colla de nens mal criats. Anuncien que ara bajan els Aguirres  (Si arriba l'Esperança em moro!). Banyadors a la última, ulleres brillants de coloraines, tovallola de Accionista del Santander. La nombrosa tertúlia s'anima i entre els grans, els nanos i el gos envaeixen els veïns que els miren malament.
El Sol no té pietat amb uns anglesos acabats d'arribar que ja comencen a agafar coloret i demà estaran com cuits a la brasa de Can Padrès. Han desplegat tota la col·lecció de gadgets de plàstic per un infant blanc com la mantega, que protegeixen sota el para-sol acabat d'estrenar.
Fa tramuntaneta. Els paddel surf remen i remen incansablement i els surfers ballen sense defallir. El veí, expert en navegar, l'hi ha costat, però ha entrat el catamarà a l'aigua i ara fuig a tota velocitat.

Coco rico de la Habana, el senyor dels cocos, talment com una aparició, crida l'atenció dels més petits que si acosten. La mateixa roba, galleda, trompeta, bromes, tot exactament igual com fa anys i panys. Realment, és l'únic que es conserva igual!
La calma i benestar de primera hora ha deixat pas a una calda i tragí atabaladors. És hora de plegar el meu para-sol, sillonet, llibreta i colors i correr a fer una dutxa i buscar la fresca del pati.





dimecres, 17 d’agost de 2016

Mercat de palafrugell




El mercat de Palafrugell no està concentrat en una plaça com és costum. Va des de la plaça Nova fins el carrer dels Valls. El carrer de Pi i Margall cada dia es a vessar de pagesos i parades. Presideix el mercat cobert, edifici modernista de totxana, coronada per un escut de la vila acompanyat d'uns corns de l'abundància. A tocar, el mercat del peix, construcció  moderna amb escultura i tot. La gentada de compradors i badocs es mou entre les parades de tota la vida que deixen bars, galeria i botigues en segona fila. L'antiga Impremta Ribas, amb la persiana baixada temps ha, és testimoni de la prosperitat i antiga esplendor modernista. El mercat és un bé de déu de queviures del país, de l'hort i del mar, d'una qualitat remarcable, un regal extraordinari per la cuina i la taula. Al darrera, el campanar s'ho mira indiferent. Els diumenges s'amplia l'oferta amb roba i objectes. S'allargassa, passa el carrer de Begur i, com un congost, s'esmuny costa amunt fins al carrer del Suro. Una riuada de gent de la vila, estiuejants i immigrants que hi posen una nota de color, comparteixen compres, aturades, empentes i entrebancs. Va ser un plaer dibuixar-ho junt amb els companys sketchers de Palafrugell.

dijous, 7 de juliol de 2016

Ultramort. Trobada d'Urbansketchers de Catalunya

Ultramort està situat dalt d'un monticle coronat per l'església. El campanar vigila la vall de conreus, potser els antics aiguamolls. Poble de pas que sempre veiem al passar a tocar la carretera però mai ens hi aturem. Potser per això, encara és lliure de comerços, quincalles, menjars artesans i urbanites badocs. Cases, carrers i places semblen esperar el negoci que el convertirà en un pessebre medieval igual que els pobles veïns. La baluerna on visqué Gil de Biedma s'exhibeix, altiva, com a exemple. Silenci i tranquil·litat de migdia. S'intueix la rutina de temps passats als poblets de l'Empordanet. Alguns casalots, conserven encara les servituds i usos de l'agricultura. Eixides, eres, corts, reixes, estris, encara disposats a servir, aparentment abandonats, semblen esperar una mirada atenta que els valori i en deixi testimoni. Dibuixants de tot Catalunya es mouen d'un lloc a l'altre amb una certa parsimònia. Un vehicle de venda ambulant de peix, aparca just davant el paisatge i et torna a la realitat. Una inoportuna regada des d'una balconada de gust sospitós que ens aixopluga de l'angoixant soleiada, fa que especulacions i dibuix donin fi precipitadament. Allò que temps ha, en deien acabar com el rosari de l'aurora.









dimarts, 7 de juny de 2016

Dibuix al jardí de l'Ateneu Barcelonès




El diumenge passat, 5 de juny, al jardí romàntic de l'Ateneu Barcelonès i col·laborant amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, es portà a terme una sessió de dibuix al natural al jardí romàntic. Una invitació a treballar durant unes hores davant tres models que anaven canviant de posa cada cinc minuts. Un entorn molt agradable però no habitual. Bona assistència de dibuixants. Un silenci que convidava a concentrar-se i treballar. Els models, bons profesionals, en especial la Júlia, sensible, amb una presència escènica notable, un domini perfecte del cos i una generositat extraordinària. Va ser un plaer tornar a tenir una model així. Heus aquí el reportatge de la meva carpeta.



























dimarts, 10 de maig de 2016

Bust-homenatge a Ramon Cotrina. Making off


En Ramon Cotrina és fill de Sant Joan de les Abadesses, estudià teologia al seminari de Vic i amplià estudis a Alemania i a la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma. Fou capellà de Manresa i Castellterçol. Dirigí el Col·legi de Sant Miquel de Vic i fou professor del seminari. Desvinculat de la seva condició eclesiàstica, juntament amb Ricard Torrents, fundà l'Escola Universitària de Mestres d'Osona, embrió de la futura Universitat de Vic i també la seva editorial Eumo. Després dirigí el Laboratori de Sociologia de l'Institut Catòlic d'Estudis Socials de Barcelona i qui sap quantes coses més que no sabem, perquè és molt reservat. Només sé que passa de puntetes per la seva feina malgrat tingui una simplicitat, bellesa, armonia i elegància extraordinàries.

La seva narració "Retaule de Pols", que ara, quasi amb quaranta anys de retard, ha estat editada, va obtenir el primer premi de prosa a la Novena Festa de Cultura Popular Pompeu Fabra, celebrada per Òmnium Cultural a Vic, l'any 1977. Més coses que ha fet: Traduit Borchert, Brecht i kafka de l'alemany, Quoist del francés i Rodari de l'italià. És també, biògraf de Prat de la Riba.

Amb en Ramon Cotrina i el seu inseperable company Josep Esteve, orgullosos de ser santjoanins practicants, varem bastir complicitats i una sincera amistat, quasi gremial, per culpa de les arts gràfiques. Estetes com eren, foren uns clients incondicionals que vaig afillar-me a l'estudi de disseny gràfic. Estaven absolutament orgullosos de la seva doble militància: santjoanins i activistes culturals, mestres de la paraula i l'Esteve dibuixant ocasional excepcional. Això ens va portar a col·laborar en molts projectes, incondicionalment, desinteressadament, durant molt anys... potser des d'aquells dies que iniciaven l'ofici de poeta. Quan estaven cicloestilant l’antologia dels set poetes Estudiants de Vic juntament amb Josep Maria Riubrogent, Josep Grau, Josep Junyent, Segimon Serrallonga i Antoni Pous amb el pròleg de Carles Riba i que el superiors del seminari varen prohibir per por de que l'escurçó del catalanisme niués al seminari. Va ser un inici brillant, combatiu i espectacular en la trajectòria d'aquells joves escriptors. Una lliçó de valentia i fidelitat a Catalunya. Aquesta mateixa fidelitat cap a la seva gent de Sant Joan. La Vila ho ha volgut recordar per sempre en el bell claustre renaixentista, reproducció exacta de l'Anunciació de Fra Angèlic, amb un bust d'homenatge. Cada dia, quant els nois entrin a l'institut-escola podran pendre exemple com cal estimar les persones, la llengua i la Pàtria.


Aquesta petita col·lecció de fotos és un reportatge de la realització del monument. Desde la maqueta fins a la implantació. La pedra és de la pedrera de Can Camps al peu de la Serra Cavallera, treballada i polida per Roc Wall by Rustey. El tall d'acer corten i la implantació ha estat obra de Serralleria Llamas. El disseny del conjunt vaig fer-lo amb l'assessoria d'en Ramon Vila i en Francesc Fajula.










dimarts, 3 de maig de 2016

Rellotge de sol a l'església de Sant Pol

Ja fa temps que les campanes donen vida al campanar de Sant Pol. Ara se li ha afegit un nou element: un rellotge de sol. És un rellotge de magnífica factura, de pedra molt ben tallada i daurada com si el mateix sol l'hagués pintat. Té una forma de línia elegant i molt ben dibuixada. La mateixa numeració i els signes que marquen els solsticis i equinoccis, vesteixen finament la pedra. És com si el campanar s'hagués mudat.

Potser preguntareu: per què un rellotge de sol si ara podem consultar amb tota facilitat l'hora exacta? Calia? La resposta és: no era necessari com a rellotge, però sí com a recordatori, com a recuperació d'un tros de la nostra història. Durant anys un rellotge de sol va presidir la façana de migdia d'aquest campanar, i els nostres avantpassats comptaven el temps per l'ombra que feia l'agulla d'acer (en deien gnom o gnòmon). Aquest rellotge, doncs, vol ser un homenatge a tots els ulls que es van alçar, durant segles, per saber si era hora de plegar o d'anar a la feina, si faltava gaire perquè arribés la persona estimada, per adonar-se que feia tard al a cita...

Tots els rellotges duien una llegenda de caire moral, perquè la gent pensés que la vida és breu, que és inevitable l'hora del traspàs, que cal aprofitar el temps. Eren normalment en llatí, costum que ha perdurat des de l'edat medieval. Aquest nostre rellotge també en conté una: "Tempus omnia revelat" (el temps tot ho revela), és a dir que si vols que una cosa no se sàpiga, no la facis, perquè tard o d'hora el temps ho descobrirà.

És un enriquiment artístic de la vila i, tal com hem dit, un homenatge als nostres avantpassats.


El marbre emprat ha estat extret de les pedreres de la Sénia. Una roca calcària recristalizada de gra fi i color crema rosat. Francesc Clarà va fer el càlcul, Jordi Canelles el disseny gràfic, Ramon Vila va tenir la iniciativa, Ramon Cotrina va escriure la ressenya de justificació i llegenda, Marbres Facundo va tallar el marbre i la Serralleria Llamas realitzà l'estructura i muntatge d’acer corten. Té unes dimensions de 230x150 cm i pesa quasi 300 kilos.










dilluns, 18 d’abril de 2016

Pou de l'abat Pere de Soler

És en un pou que bastia d'aigua el Palau de l'Abadia de Sant Joan de les Abadesses. Està situat a la part frontal de l'edifici, quasi davant de la porta principal. Fou construït a l'època de l'abat Pere de Soler a principis del segle XIII. És un exponent magnífic d'enginyeria civil. Estava documentat excavat per Puig i Cadafalch a principis del segle XX. Aquest estiu passat, per iniciativa d'en Ramon Vila va ser rescatat de l'oblit. Devia tapar-se al'entrar en desús qui sap els anys. Es van treure més de 10 metres de runa. S'ha aixecat del nivell de terra amb pedra sortida de la mateixa excavació. La boca superior s'ha protegit amb una reixa acabada amb uns dibuixos dissenyats a partir d'un ocell procedent del Drap de les bruixes, teixit hispano-àrab del s XII de Sant Joan, que es conserva al Museu Episcopal de Vic. Està tallat amb làser en acer corten.