dijous, 18 d’octubre de 2012

Des de dins l'estudi de Josep Pla-Narbona



Dibuix, dibuix, dibuix...
Sortíem de l’estudi a les 7 de la tarda. Esperàvem el 14 que baixava per Amigó i ens deixava a tocar de les Rambles. En Juma, en Francesc Torres i jo. Tots tres dúiem un rull de papers sota el braç, llapis, plomes i retoladors, i volàvem cap a Sant Lluc. A vegades juntament amb Pla-Narbona, a les hores amb arrogància, convençuts de ser un exèrcit invencible. Tot seguit, dues hores llargues de lluita amb les models. Després, nits senceres de converses sobre art i política, religió i filosofia, acompanyats per la música de Miles Davis o el Modern Jazz Quartet.

Dibuix, dibuix, dibuix...
Havíem deixat l’Escola Massana perquè el dibuix no era l’assignatura més important. Aneu a Sant Lluc. De dissenyar ja n’apreneu a l’estudi, ens aconsellava en Pla-Narbona.

Dibuix, dibuix, dibuix...
L’estudi era un gran espai a la zona més pròspera de Barcelona, amb galeria d’exposicions, plató fotogràfic, laboratoris. No hi faltava res; tal vegada era equipat amb excés i tot. Participàvem d’un alt nivell professional i  amb encàrrecs de privilegi. No cal dir que despertava l’enveja i les crítiques de la majoria de professionals. Els treballs sovint  eren solucionats amb dibuixos del mateix Pla-Narbona o, en tot cas, ell hi infonia una forta personalitat.

Dibuix, dibuix, dibuix...
La nostra implicació a l’estudi permetia a  Pla-Narbona d’aïllar-se l’estiu a Sa Tuna on engendrava un ampli ventall de dibuixos. (Fins i tot  hi començà, crec, una realització personal i a dedicar-se exclusivament a dibuixar i pintar). Dibuixava personatges fantàstics i grotescs, exèrcits de pallassos, simis, putes i rucs desfilant en irreverents processons. I tot, amb un domini extraordinari del traç i de la composició, i que, a la tornada, nosaltres admiràvem embadalits. Són els dibuixos que encara avui més en plauen, que els miro com si fos la primera vegada i que encara m’hi emociono com un infant llegint un conte.

Dibuix, dibuix, dibuix...
Pla-Narbona era el nostre tutor, com aquell que no fa res ens encaminava, ens ensenyava a raonar, a pensar, a crear concepte i aplicar-lo a la feina. Participàvem, a més, del seu nivell de relacions. Així vàrem conèixer Savignac en un viatge a Paris, Ricard Giralt-Miracle a Barcelona. Descobríem Gallardo, Saul Bas, Steinberg... Grans dibuixants. De retorn, oferíem amb il·lusió juvenil, i juntament amb Rosa Queralt, informació de tots els fets culturals de la nostra encara abastable ciutat, dels que ens crèiem dominadors.

Dibuix, dibuix, dibuix...
En Josep Pla-Narbona ha continuat fidel als seus principis. Ha lluitat, si cal sol. Nosaltres hem fet camins diferents. En Francesc, primer a Paris i després els Estats Units, amb les seves instal·lacions. En Juma, també a Paris i després a Barcelona en un treball internacional multidisciplinar. Jo, en una trajectòria molt més modesta. Crec que tots tres, però, hem estat marcats profundament per les inquietuds, la sensibilitat, la reflexió, el rigor, la professionalitat i, no podia ser altrament, per l’obsessió pel dibuix, que el mestre ens ha llegat i que, en més o menys grau, ha presidit els nostres recorreguts professionals.
En Josep Pla Narbona va ser un mestre encara que no pretenia ser-ho. Va ser un amic sense ni voler-ho. Gràcies.