dissabte, 17 de desembre de 2011

Llimones


Ahir vaig ser a Pals. La casa ha perdut la lluminositat de l’estiu. Aquella caloreta de juliol i agost. L’escalf de la nostra presencia que a les hores és molt intensa i ara només testimonial. Com d’agutzil per comprovar que no ha passat cap desastre. La parra ha perdut les fulles, el sol és baix i li costa d’entrar. El terra ha agafat un to verdós, com de florit. Ha fet una tardor molt càlida, la gespa és verda i la gran mata de margarides està, encara, tota florida, com presumint davant un fred que segur arribarà. El llimoner està farcit de llimones. Grans, oloroses. Vaig collir-ne un bon pilot. Ara les compartirem amb els amics. Estem enamorats dels seu olor, que se sent tros enllà... gintònics... migdiades tombats a l’hamaca, llargues xerrades a sota els ceps... un arròs negre... sípia a la bruta, projectes d’excursions amb la barca. El seu olor ens retornarà un xic aquesta vida regalada i ens ajudarà a esperar pacientment el bon temps.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Un viatge frustrat. Josep Pla

El soroll de la pluja sobre la vela molla, el monòton xipolleig del goteig sobre el mar, produïa un ensopiment. M’he passat el dia fumant i veient ploure. A Sa Riera hi ha hagut molt poc moviment. Deuen haver dormit la mona d’ahir.

Ha estat un dia deliciós, d’una vagarositat esponjosa, d’un silenci de meravella. De tant en tant, he tret el cap a fora. Tot era gris i somort; si de cas el cel s’obria, tot semblava tocat d’un color d’estany oxidat, lleugerament blavís. Com ahir, la mar ha semblat tot le dia adormida en la seva eterna indiferència. Els pins regalimaven aigua: de vegades el seu brancatge era tan verd que semblaven perdre’s en el color de perla de les aigües de la cala, con l’aire opalí. Dins l’aire somnolent, les roques treien els sucs minerals; la platja semblava un desmai de carmí. El silenci era dens: com si portéssiu cotó fluix a les orelles. El pas d’uns esclops, el plor llunyà d’una criatura invisible, semblen temptatives de rompre’l fallides.

Hermós ha enraonat relativament. Té por que aquesta vida no em fatigui. De vegades l’he sorprès donant unes llambregades furioses al cel baix i a la pluja sinistra. No pot imaginar-se que em puguin agradar dies així. Ell és un home solar, d’enciamada de pebrot i tomàquet permanent. Jo sóc més feble. La plujosa atonia d’avui, no podria pas canviar-la pel vociferant xivarri d’ahir.

Josep Pla. Un viatge frustrat.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

El Comte Arnau de Joan Maragall






Del 5 al 30 d'octubre del 2011 es representa el Comte Arnau de Joan Maragall al Teatre Nacional de Catalunya.

Al sentir un fragment recitat del video de promoció he repassat el treball sobre el Comte Arnau de Maragall que vaig pensar, fer el guió i dirigir del 1992 al 2001 representat a l'extraordinari marc del claustre del monestir de Sant Joan. Era un grup amateur però crec que varem fer una molt bona feina. Primer, fer reviure novament el mite que durant anys no s'havia tocat, a part de ser un espectacle amb molta dignitat després ha aconsseguit ser un dinamitzador cultural i econòmic important.

Com en un somni he sentit molt a prop la Mont Plans que va ajudar-me en la dramatúrgia, la composició de la música per en Joan Figueres, cançó a cançó, els cop de ma d'en Miquel Periel que possibilitava disposar cada any dels equips de só de Dagoll Dagom. La col·laboració desinteressada de bons professionals: Francesc Triola, Joan Massotkleiner, Paco Alborch... L'excel·lent treball d'actors: Josep Aulines, Dolors Vilaplana, Bet Freixa, en Marc, l'Helena i molts més, quasi centenars, entre secundaris, figurants, músics, cors, tècnics de so, de llum, fusters, roba... Gràcies novament a tots. Jo ho vaig passar bé, molta feina però gratificant. Espero que vosaltres també en tingueu un bon record. Aquesta entrada és una petita reivindicació, tambè un tast fotogràfic per recrear-s'hi.