dissabte, 16 de març de 2013

La sardana del rector.


Sardanes a Sant Joan de les Abadesses. Als anys 20, unes quantes persones, principalment comerciants, van decidir-se a sufragar pel seu compte, un dia més l'actuació de la cobla. El domicili dels donants explica la ballada de sardanes del dimarts de la Festa Major en llocs insòlits. El senyor rector també va col·laborar-hi, i es ballava -encara es balla- a la plaça de l'Abadia, la Sardana del Rector.
L'arc romànic tapiat és la porta del canonges del claustre de Sant Mateu. Al fons l'antiga rectoria, actualment Museu. La majordona espia al balcó darrera les persianes.

diumenge, 3 de març de 2013

Mimosa



L’esclat de la mimosa del pati de Pals, encara que una mica mandrós, ha estat, com cada any, esplèndid. Un groc resplendent, intens i net, d’olor discreta però perceptible. L’olivera, sorpresa mira aquest esclat tan insultant. Anunci de la primavera. En pocs dies totes les flors es marciran. Estrella fugissera. Breu representació teatral de la natura que en ple estiu, a la seva ombra recordarem i aplaudirem com el millor espectacle de la temporada. Ens deixa bocabadats. Estimada per la Rodoreda. Inspiració de poetes:


Avui la mimosa altiva
se m'ha posat al davant
tota plena d'arracades
i penjolls i fils daurats!

S'ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima d'un sol tany!

Ara fins m'ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa, ençà i enllà,...

Déu te guard, galant minyona!
Mil perdons,... Que Déu te guard!

Joan Maragall




Valuosa col·laboració de Paco Perez el 6 de maig

La  MIMOSA. Quina sort, quan l’hivern es posa insuportable, apareix prepotent, desafiant la gèlida grisor del febrer. La seva distinció: Color i flaira. De tota la paleta de grocs el seu es propi, particular, a ben segur que el mimosa es un dels mil groc. Es un groc setinat, tal vegada era el groc al que es referia l’impulsiu Oscar Wilde quan deia en el seu dietari de Paris: “ Pour  écrir il me faut de satin jaune“ (*). I la flaira?, els colors entren per la visió; però l’olor es penetrant . No menystindré el bell to groc però si posaré en qüestió l’aroma dolços i dens  (Aromo es un altre nom de tan singular arbust)  que sembla  avisar de que tal vegada es millor captar la seva gràcia de lluny.

Personalment sempre he intentat la fusió entre mimosa daurada. esplèndid arbust de la família de les acàcies amb el verb mimar però sobre tot l’adjectiu mimoso, mimosa. Recordo de l’època de jove adolescent les cançons  de la Sarita Montiel : “ Mimosa, mimosa. “Son tan dulces sus palabras -  Que cuando me miman - Salen de su boca. .. Que por ti me muero - De que estás celosa -  Mimosa, mimosa”.

Tinc la imatge d’una taca groga al mig d’un bosc llunya, era una pinzellada de groc en el paisatge. Era real l’entremaliada mimosa entre els pins i a la nit,  la mimosa en flor: resplandece a la luz de la luna.

Per acabar, la primera i darrera estrofa de RAMA, un poema de Neruda, força nerudià:

Una rama de aromo, de mimosa,

fragante sol del entumido invierno,

compré en la feria de Valparaíso

y seguí con aromo y con aroma

hasta Isla Negra.
....

Sería amargo el mundo

en el viaje invernal, en el sinfín,

en el crepúsculo deshabitado,

si no me acompañara cada vez,

cada siempre,
la sencillez central
de una rama amarilla.


(*) Hauré d’excusar l’atreviment arravatat pel groc; el sentit és altre,sense dubte Wilde estava pensant en les robes grogues de setí, de “raso satén”