dilluns, 27 de febrer de 2017

Acolorien la Baronal Vila

Un petit passeig en el temps, no pas llunyà, per Sant Joan de les Abadesses. Personatges que podíem trobar al carrer a qualsevol hora. Segurament no figuren a cap llibre d’història, però acolorien els nostres carrers i transferien personalitat a la vila. Alguns s’han fet estimar. Molts d’ells ja ens han deixat. Llegiu-ho, doncs, com un bressolar-se en els records o, en certa manera, com un homenatge a la gent més senzilla del dia a dia.




Mi niño, mi niño! Donde está mi niño? El mossèn, el mossèn, el mossèn. En Pere Pujol, ha vingut en Pere Pujol. Anirem a assajar l'ofici, el senyor bisbe ho diu, el bisbe, el bisbe. Marca les passes i gesticula com si fes la direcció de l'orquestra del passant de la Festa Major. Amb els braços alçats i sense mirar-lo increpa amb mots sense sentit al Legionario que surt de fer el got de ca l’Esteve. El legionario va arribar a Sant Joan qui sap d'on. S'hi casà i tingué un fill. Sempre fidel a la seva Legión: vestimenta, condecorat, casquet militar, camisa de màniga curta. Un valent al que només va tombar la set: massa vi!




La Lola surt de casa i tanca curosament la porta. Sempre va viure al carrer major amb la mare i el germà que era fuster. Religiosa i creient i de rosari i missa diària. De jove treballà a ca l'Espona. A les tardes collia punts de mitges. Prima i allargassada practicà la virtut de la puresa. De camí cap a l’església entra a comprar a la peixateria de la Carmina. S'ha de fer abstinència que avui es divendres de Quaresma. Repeteix que tots els divendres de l'any, un moment o altre, surt el sol perquè és el dia dedicat al Sagrat Cor. La Carmina, maquillada, enjoiada, neta i endreçada, darrera el taulell sembla molt més alta.




Ca l'adroguer és una botiga modernista que conserva aquell aire elegant dels anys vint, tot i que ara, s’il·lumina amb bombetes de quinze. A la Maria Lluïsa li fa companyia en Joan de l'Hostal del Sol. A la botiga els dies es fan llargs, sobretot quant els clients són curts. Jo, de marrec, també hi passava estones: Fer el tast amb llaunes d'escopinyes, xocolata i cava per regar-ho. Sempre era festa. Les tietes eren molt grans i s’estaven al pis de dalt gronxant records: el papa, la mama, històries familiars certes o imaginades. Records d’un passat de prosperitat i unes relacions socials de rància aristocràcia de poble.



L'Àngel porta una carta a ca l’espardenyer. Cada dia fan fer més papers i l’hi costa de sortir-se'n perquè no s’hi veu gaire i, a més, és una mica ve-t'ho aquí. L’han enganyat  masses vegades per bona persona. La calvície i el pentinat el farien passar  per un monjo medieval. És l’únic militant declarat del pepé, que li té una estima especial. La Teodora té una botiga plena de gènere fins a dalt. Ara és merceria però els d’abans hi feien espardenyes. En Pepet, el seu pare, encara en feia. Al sostre es veu l’embigat de l’antic mercat medieval i unes columnes gòtiques.



En Ramon és gros i va mal engiponat. Cervell d'infant i un cos d'aspecte gegantí que fa por. Ha provocat episodis violents. Pobre! no hi és totl. El Rubio ha passat molta estona assegut a can Faluga fent punta a un pal, també i ha fet un vinillo, o potser dos. Ha decidit canviar de taverna i enfila cap a la plaça. A la cantonada del carrer dels Tints, coincideixen amb en Ramon i tenen un diàleg impossible: un no hi arriba, l’altre parla un argot andalús incomprensible.


Al Passeig, en Jampere treballa amb l’excavadora. En Guàrdia l’increpa amb cridòria des del balcó. La gent que passa somriu. La Fàtima, solitària i impertorbable ni tan sols els mira, passeja els gossets i amb mirada amenaçadora vigila que l’artefacte no s’acosti. Camina lentament d’aquí cap allà. S’atura, com es diu ara, "a demanda" dels animalons. No s’acostuma al poble, ella havia viscut sempre a la ciutat. Vesteix de qualsevol manera, però, a vegades s’il·lumina amb alguna genialitat.





dilluns, 13 de febrer de 2017

La cimentera de can Benet

David Serrat,  el 1976, escrivia: Les petites fàbriques de ciment han tingut seriosos problemes per a subsistir. De primera matèria, calcària, no en falta; però la competència del ciment "portland" i l'encariment que comporta el transport des de lluny han representat un cop mortal per a quasi totes. L'única pedrera que encara és utilitzada per a produir ciment és la de Coll d'Art de la fàbrica d'en Benet.


Can Benet, com es coneixia popularment, fabricà ciment fins la meitat de la primera dècada del segle XXI. Sembla que era competitiu i de bona qualitat. La darrera persona que va gestionar-ho s'hi guanyà la vida. La majoria d'edificis queden dempeus i expliquen els diversos usos del procés de fabricació. El conjunt és una arqueologia industrial molt interessant.


Tot resta, encara, empolsinat de ciment, sembla en plena feina, com un delicat embolcall pel record de la gent que hi treballava. Una feina d'una duresa difícil d'imaginar, uns autèntics herois que, per esgarrapar quatre quartos van deixar-hi la salut.