dijous, 27 d’abril de 2017

El Barri del Remei de Vic. Sketching

Pont fou construït el 1274, l'actual data del segle XIV. Creua el riu Mèder i era l’entrada a la ciutat des de Barcelona. Portava fins al nucli emmurallat passant pel carrer de Sant Pere.



L'església del Remei era un convent extramurs on es van establir els franciscans a partir de 1685. Era un conjunt d'edificacions monàstiques, de les quals, després de la total destrucció a l'última guerra incivil, només queda el testimoni d'una arcada del claustre. La dedicació de l'església a la Mare de Déu del Remei, donà nom al barri que ha acollit x gran part de les persones immigrades durant les acaballes del segle XX i principis del XXI a la ciutat.


Algun negoci de restauració obert no fa gaire, apunta a la revitalització comercial i cultural de l'entorn. Entre l'església i el pont, s'han rehabilitat, també, diverses vivendes. S'endevina la recuperació d'aquelles relacions personals més intenses, de vida senzilla i complicitat amb els veïns. Després de dibuixar, i per casualitat, al pedrís de l'entrada d'una casa, amb cadires tretes al carrer, he pogut gaudir d'una cervesa i un pica-pica juntament amb uns sketchers de Vic.






dilluns, 3 d’abril de 2017

Muntsa, la model

El seu immens cos està proporcionat a la seva gran professionalitat com a model. Sessió de dibuix d'una intensitat esgotadora a Sant Lluc. Apunts de cinc a deu minuts. Homenatge als Fórmula 1 de posar. Especialment a en Jordi Griset, mestre i exemple, també a Flàvia Chini, Paolo Gingolani, Júlia Sinusia, Julieta Dentone...  Sempre un plaer treballar amb ells.


...indagar alguna cosa amagada en la model per  descobrir la seva ànima. (Àngel Quintana)

Els models han estat subjecte d'estudi i han deixat empremtes a través de la història de l'art. Les imatges han perdurat, les teles i escultures  s'han convertit en icones. Les models, però, han estat oblidades. (A history of erotic photography. Editorial Taschen)

El model viu resulta indispensable per a donar vida a l'obra d’art, per a fer que el cor bategui. Això els converteix en un gran sacerdot de la bellesa i transforma l’espectador en voyeur. (Jean August  Dominique Ingres)




-No accediré a posar per a tu com l'altre dia -va continuar ella amb un aire lleugerament melancòlic- no hi accediré mai més perquè quan pintes els teus ulls no em diuen res. Deixes de pensar en mi encara que m'estiguis mirant. (L'obra mestra desconeguda. Honoré de Balzac)



On es reconeix la bellesa no hi ha amor ni desig, encara que es digui que n’hi ha. Només hi ha fascinació per el cos. (Imma Merino. Culturas. La vanguardia)









dilluns, 27 de febrer de 2017

Acolorien la Baronal Vila

Un petit passeig en el temps, no pas llunyà, per Sant Joan de les Abadesses. Personatges que podíem trobar al carrer a qualsevol hora. Segurament no figuren a cap llibre d’història, però acolorien els nostres carrers i transferien personalitat a la vila. Alguns s’han fet estimar. Molts d’ells ja ens han deixat. Llegiu-ho, doncs, com un bressolar-se en els records o, en certa manera, com un homenatge a la gent més senzilla del dia a dia.




Mi niño, mi niño! Donde está mi niño? El mossèn, el mossèn, el mossèn. En Pere Pujol, ha vingut en Pere Pujol. Anirem a assajar l'ofici, el senyor bisbe ho diu, el bisbe, el bisbe. Marca les passes i gesticula com si fes la direcció de l'orquestra del passant de la Festa Major. Amb els braços alçats i sense mirar-lo increpa amb mots sense sentit al Legionario que surt de fer el got de ca l’Esteve. El legionario va arribar a Sant Joan qui sap d'on. S'hi casà i tingué un fill. Sempre fidel a la seva Legión: vestimenta, condecorat, casquet militar, camisa de màniga curta. Un valent al que només va tombar la set: massa vi!




La Lola surt de casa i tanca curosament la porta. Sempre va viure al carrer major amb la mare i el germà que era fuster. Religiosa i creient i de rosari i missa diària. De jove treballà a ca l'Espona. A les tardes collia punts de mitges. Prima i allargassada practicà la virtut de la puresa. De camí cap a l’església entra a comprar a la peixateria de la Carmina. S'ha de fer abstinència que avui es divendres de Quaresma. Repeteix que tots els divendres de l'any, un moment o altre, surt el sol perquè és el dia dedicat al Sagrat Cor. La Carmina, maquillada, enjoiada, neta i endreçada, darrera el taulell sembla molt més alta.




Ca l'adroguer és una botiga modernista que conserva aquell aire elegant dels anys vint, tot i que ara, s’il·lumina amb bombetes de quinze. A la Maria Lluïsa li fa companyia en Joan de l'Hostal del Sol. A la botiga els dies es fan llargs, sobretot quant els clients són curts. Jo, de marrec, també hi passava estones: Fer el tast amb llaunes d'escopinyes, xocolata i cava per regar-ho. Sempre era festa. Les tietes eren molt grans i s’estaven al pis de dalt gronxant records: el papa, la mama, històries familiars certes o imaginades. Records d’un passat de prosperitat i unes relacions socials de rància aristocràcia de poble.



L'Àngel porta una carta a ca l’espardenyer. Cada dia fan fer més papers i l’hi costa de sortir-se'n perquè no s’hi veu gaire i, a més, és una mica ve-t'ho aquí. L’han enganyat  masses vegades per bona persona. La calvície i el pentinat el farien passar  per un monjo medieval. És l’únic militant declarat del pepé, que li té una estima especial. La Teodora té una botiga plena de gènere fins a dalt. Ara és merceria però els d’abans hi feien espardenyes. En Pepet, el seu pare, encara en feia. Al sostre es veu l’embigat de l’antic mercat medieval i unes columnes gòtiques.



En Ramon és gros i va mal engiponat. Cervell d'infant i un cos d'aspecte gegantí que fa por. Ha provocat episodis violents. Pobre! no hi és totl. El Rubio ha passat molta estona assegut a can Faluga fent punta a un pal, també i ha fet un vinillo, o potser dos. Ha decidit canviar de taverna i enfila cap a la plaça. A la cantonada del carrer dels Tints, coincideixen amb en Ramon i tenen un diàleg impossible: un no hi arriba, l’altre parla un argot andalús incomprensible.


Al Passeig, en Jampere treballa amb l’excavadora. En Guàrdia l’increpa amb cridòria des del balcó. La gent que passa somriu. La Fàtima, solitària i impertorbable ni tan sols els mira, passeja els gossets i amb mirada amenaçadora vigila que l’artefacte no s’acosti. Camina lentament d’aquí cap allà. S’atura, com es diu ara, "a demanda" dels animalons. No s’acostuma al poble, ella havia viscut sempre a la ciutat. Vesteix de qualsevol manera, però, a vegades s’il·lumina amb alguna genialitat.





dilluns, 13 de febrer de 2017

La cimentera de can Benet

David Serrat,  el 1976, escrivia: Les petites fàbriques de ciment han tingut seriosos problemes per a subsistir. De primera matèria, calcària, no en falta; però la competència del ciment "portland" i l'encariment que comporta el transport des de lluny han representat un cop mortal per a quasi totes. L'única pedrera que encara és utilitzada per a produir ciment és la de Coll d'Art de la fàbrica d'en Benet.


Can Benet, com es coneixia popularment, fabricà ciment fins la meitat de la primera dècada del segle XXI. Sembla que era competitiu i de bona qualitat. La darrera persona que va gestionar-ho s'hi guanyà la vida. La majoria d'edificis queden dempeus i expliquen els diversos usos del procés de fabricació. El conjunt és una arqueologia industrial molt interessant.


Tot resta, encara, empolsinat de ciment, sembla en plena feina, com un delicat embolcall pel record de la gent que hi treballava. Una feina d'una duresa difícil d'imaginar, uns autèntics herois que, per esgarrapar quatre quartos van deixar-hi la salut.


dijous, 10 de novembre de 2016

Les sabates de la model

La model és la musa que els artistes estimem i necessitem. Ens ofereix generosament el cos. La seva nuesa és analitzada i copiada amb avidesa per estudiants plens de somnis o artistes més o menys experimentats en busca de la bellesa. Ens regala intimitat i sentiments. Ens ofereix, a més, la personalitat pròpia o simulada, una interpretació quasi teatral o, vés a saber, un exercici com de ballet. Un silenci absolut presideix les trobades, només se sent l'esgarip del llapis fregant el paper. Com en una contesa a mort, sintetitzes, fixes proporcions i copses el moviment per, tot plegat, convertir-lo en una sola línia que intenta caminar cap a la perfecció.



Per falta de concentració, deixadesa, poca habilitat o potser per haver-se llevat per la mala espona, a vegades, el cos esdevé un discurs sense sentit. Aleshores, com un acte d'impotència, de menyspreu, de protesta o de ràbia, no ho sabria dir, el calçat de la model, impassible al peu de la tarima, agafa un protagonisme inesperat. 






dimarts, 25 d’octubre de 2016

La Casa Ricart de Vic

La Casa Ricart, està al xamfrà que comunica el carrer de Santa Maria amb la Rambla del Bisbat. Fou construïda a cavall dels segles XIX i XX. És una baluerna enorme i austera edificada per l'empresari tèxtil vigatà Miquel Ricart.


Mal acostumats com estem a les entrades modernistes, riques i exhuberants de l'eixample barceloní, l'accés, gairebé despullat de decoració sembla un casalot medieval. Només unes petites sanefes i una làmpada de ferro adornen la gran caixa. No obstant, les cotxeres foren possiblement el primer garatge vigatà a albergar un automòbil. La sala principal és enorme. La llar de foc, pintada amb to color verdós, d'una certa rudesa, té aparença de cartró pedra. La decoració sense relleus, talles ni metal·listeria no pot comparar-se, ni de lluny, al refinament del modernisme. Més aviat sembla la seva versió més aspra. És d'una austeritat total. Tan sols pels frisos pintats a parets i sostre i una làmpada de molta elegància es pot identificar l'època.




Segurament, però, que amb mobles, quadres, catifes i cortinatges era un conjunt que impressionava. Cal pensar que com a alcalde de Vic, Ricart rebé en aquesta estança al bisbe Torras i Bages o personatges rellevants del Vic de l'època, a més d'empresaris i personalitats polítiques que buscaven la seva influència. Ricart, a més d'empresari tèxtil, fou soci capitalista de la fàbrica d'automòbils Hispano Suiza i entrà amb la firma Ricart i Cia. al negoci de la banca, fet que el convertí en una de les persones adinerades més influents de la ciutat.


Uns finestrals donen al jardí en el qual hi ha les dues glorietes que, amb tota seguretat, personalitzen la casa exteriorment. En un angle en destaca la capella, també d’estil modernista. La sala principal ha estat restaurada fa poc i encara no hi ha mobiliari. Tota despullada, és d'unes dimensions desproporcionades, inhòspita i freda. Molt a to amb el dia plujós de tardor que ha estat dibuixada pels USK d'Osona.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Port de Roses. La barca de Caront

Una barca de pesca és com un magatzem d'andròmines tan extraordinària que se'm fa difícil destriar el seu us. Boies, banderes, plàstics, caixes... tot de materials reciclats, més aviat arreplegats de les escombraries. Segur que la muntanya de desferres serveixen per alguna cosa. Pel diletant, però, és un impacte visual considerable i alhora desconcertant: Ben mirat, com una espècie de barca de Caront coronada per tendals, garlandes i banderes.



La petita barca de pesca acabada d'amarrar. El pescador encara feineja. La Mercedes es ven. El seu abandó fa pensar en un deteriorament progressiu del negoci. Ha durat segles però la pesca entesa com una activitat personal i associada a un coneixement de la mar i les arts de pesca molt profund, s'esmuny de les mans. És el que hi ha.