dimecres, 28 de juny del 2017

El bàrman de Sant Lluc

En Jaume, el bàrman del Sant Lluc del carrer del Pi, era un personatge molt especial. Dialogant empedreït, amb un discurs cultural amplíssim. Políglota, fins i tot el podies trobar parlant japonès. Melòman, amant de la música clàssica, sabia intèrprets, orquestres i data de les gravacions. Refinat i sibarita, feia un te amb copa i molt gel que era una delícia, quasi un còctel.  Aristòcrata, estiuejava amb la família a la Cerdanya. Era, a més, tot un executiu, substituïa, en certa manera, la secretària si no hi era i facilitava informació d'actes o com fer-se soci, estava al corrent de tot, tant de la història com el dia a dia, a mig camí de bàrman i bidell, podríem dir que feia les funcions d'una pàgina web d'ara. La manera de vestir i abillar-se li donava una forta personalitat, com d'intel·lectual existencialistaAmb la meva filla, afectuosament, li dèiem Tenardier, per recordar-nos el taverner del musical Els Miserables. Tanta eficiència havia de tenir, però, algun inconvenient: quan atenia una senyoreta, s'explicava amb passió, quasi deliri i no estava per res més, t'ignorava completament per la qual cosa se li podria afegir, també, el qualificatiu de  "conquistador"! 



De les Memòries de Lluís Utrilla. expresident de Sant Lluc:
"Encara puc recordar, veure i sentir aquell mobiliari: acariciar el vellut de les velles butaques de color vermell, les taules de fòrmica negre i peus de fusta tornejats, les males imitacions de cadira Tonet amb el ferro substituint la fusta, les petites taules raconeres, les caixes d’escacs, taulells i rellotges, els quadres de difícil ubicació pels canvis constants. 


Les persianes de llibret per on s'accedia a un petit cel obert, refugi de fumadors, on malvivia alguna planta. Alguns detalls evocaven altres èpoques, riques i senyorials dels antics propietaris del Palau Castell de Ponç. El pas del temps i la humitat havia deteriorat les pintures del sostre, la tela es desprenia del suport  i feia grans bosses que penjaven.


En un racó una minúscula barra de bar i tres tamborets era una barrera a tot un món: pots amb herbes, copes, tasses, una maquina de cafè tant antiga com el mobiliari, un mostrari d’ampolles de licor, ventilador, llibres, compactes, una espasa penjada  entre dos prestatges... i encara més endins, un territori ignot, una espècie de forat, espai fosc o sota d'escala, ves a saber, amb inimaginables objectes, alguns derivats de l’ús del bar i d’altres de la persona que ho portava." 




5 comentaris:

  1. Entranyable, Jordi, la teva descripció del Barman del St. Lluc, que si “era una persona molt especial”, hem d’entendre que ja ha traspassat, pel que es veu, una persona que acumula records, personalitat i empremta pròpia, per ell el meu respecte i la meva consideració; però no puc deixar de banda que la lectura del teu post m’ha despertat de cop un extraordinari interès per l’espai on va transcorre la vida del barman (del que no dius el seu nom) i la institució en general, el Cercle Artístic de Sant Lluc, que per la seva llarga trajectòria, es sabut, acumula una historia dilatada i densa plena de fets, esdeveniments i personalitats, sense cap dubte un refent en la vida de la cultura del país. I que més, doncs que penso que aquest interès ben es mereix una visita guiada per tu mateix ni que sigui a propòsit del bon barman i del teu escrit
    Una abraçada.- Fpérez

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sant Lluc va canviar de seu. Aquest espais ara hi ha una botiga de roba que paga una millonada de lloguer. Sant Lluc es va traslladar i, en certa manera transformar. Ara estem al Palau Mercader amb moltes més condicions. Els antics espais, depauperats com eren, tenien molt encant i molt socis en tenen una certa nostàlgia. En Jaume era en Jaume, a seques, sense cognom. Va quedar xuclat pels canvis i desaparegut. Mai més n'he sabut res.

      Elimina
    2. Recorts entranyaples, per els que el coneixíen.....
      Rosa

      Elimina
  2. Veig que he publicat un comentari a nom d'una barcelonina exiliada, no sé per què. Però a la foto quedo força afavorida.
    Enric Cassany

    ResponElimina