dimecres, 28 de juny de 2017

En bàrman de Sant Lluc

En Jaume, el bàrman del Sant Lluc del carrer del Pi, era un personatge molt especial. Dialogant empedreït, amb un discurs cultural amplíssim. Políglota, fins i tot el podies trobar parlant japonès. Melòman, amant de la música clàssica, sabia intèrprets, orquestres i data de les gravacions. Refinat i sibarita, feia un te amb copa i molt gel que era una delícia, quasi un còctel.  Aristòcrata, estiuejava amb la família a la Cerdanya. Era, a més, tot un executiu, substituïa, en certa manera, la secretària si no hi era i facilitava informació d'actes o com fer-se soci, estava al corrent de tot, tant de la història com el dia a dia, a mig camí de bàrman i bidell, podríem dir que feia les funcions d'una pàgina web d'ara. La manera de vestir i abillar-se li donava una forta personalitat, com d'intel·lectual existencialistaAmb la meva filla, afectuosament, li dèiem Tenardier, per recordar-nos el taverner del musical Els Miserables. Tanta eficiència havia de tenir, però, algun inconvenient: quan atenia una senyoreta, s'explicava amb passió, quasi deliri i no estava per res més, t'ignorava completament per la qual cosa se li podria afegir, també, el qualificatiu de  "conquistador"! 



De les Memòries de Lluís Utrilla. expresident de Sant Lluc:
"Encara puc recordar, veure i sentir aquell mobiliari: acariciar el vellut de les velles butaques de color vermell, les taules de fòrmica negre i peus de fusta tornejats, les males imitacions de cadira Tonet amb el ferro substituint la fusta, les petites taules raconeres, les caixes d’escacs, taulells i rellotges, els quadres de difícil ubicació pels canvis constants. 


Les persianes de llibret per on s'accedia a un petit cel obert, refugi de fumadors, on malvivia alguna planta. Alguns detalls evocaven altres èpoques, riques i senyorials dels antics propietaris del Palau Castell de Ponç. El pas del temps i la humitat havia deteriorat les pintures del sostre, la tela es desprenia del suport  i feia grans bosses que penjaven.


En un racó una minúscula barra de bar i tres tamborets era una barrera a tot un món: pots amb herbes, copes, tasses, una maquina de cafè tant antiga com el mobiliari, un mostrari d’ampolles de licor, ventilador, llibres, compactes, una espasa penjada  entre dos prestatges... i encara més endins, un territori ignot, una espècie de forat, espai fosc o sota d'escala, ves a saber, amb inimaginables objectes, alguns derivats de l’ús del bar i d’altres de la persona que ho portava." 




dijous, 27 d’abril de 2017

El Barri del Remei de Vic. Sketching

Pont fou construït el 1274, l'actual data del segle XIV. Creua el riu Mèder i era l’entrada a la ciutat des de Barcelona. Portava fins al nucli emmurallat passant pel carrer de Sant Pere.



L'església del Remei era un convent extramurs on es van establir els franciscans a partir de 1685. Era un conjunt d'edificacions monàstiques, de les quals, després de la total destrucció a l'última guerra incivil, només queda el testimoni d'una arcada del claustre. La dedicació de l'església a la Mare de Déu del Remei, donà nom al barri que ha acollit x gran part de les persones immigrades durant les acaballes del segle XX i principis del XXI a la ciutat.


Algun negoci de restauració obert no fa gaire, apunta a la revitalització comercial i cultural de l'entorn. Entre l'església i el pont, s'han rehabilitat, també, diverses vivendes. S'endevina la recuperació d'aquelles relacions personals més intenses, de vida senzilla i complicitat amb els veïns. Després de dibuixar, i per casualitat, al pedrís de l'entrada d'una casa, amb cadires tretes al carrer, he pogut gaudir d'una cervesa i un pica-pica juntament amb uns sketchers de Vic.






dilluns, 3 d’abril de 2017

Muntsa, la model

El seu immens cos està proporcionat a la seva gran professionalitat com a model. Sessió de dibuix d'una intensitat esgotadora a Sant Lluc. Apunts de cinc a deu minuts. Homenatge als Fórmula 1 de posar. Especialment a en Jordi Griset, mestre i exemple, també a Flàvia Chini, Paolo Gingolani, Júlia Sinusia, Julieta Dentone...  Sempre un plaer treballar amb ells.


...indagar alguna cosa amagada en la model per  descobrir la seva ànima. (Àngel Quintana)

Els models han estat subjecte d'estudi i han deixat empremtes a través de la història de l'art. Les imatges han perdurat, les teles i escultures  s'han convertit en icones. Les models, però, han estat oblidades. (A history of erotic photography. Editorial Taschen)

El model viu resulta indispensable per a donar vida a l'obra d’art, per a fer que el cor bategui. Això els converteix en un gran sacerdot de la bellesa i transforma l’espectador en voyeur. (Jean August  Dominique Ingres)




-No accediré a posar per a tu com l'altre dia -va continuar ella amb un aire lleugerament melancòlic- no hi accediré mai més perquè quan pintes els teus ulls no em diuen res. Deixes de pensar en mi encara que m'estiguis mirant. (L'obra mestra desconeguda. Honoré de Balzac)



On es reconeix la bellesa no hi ha amor ni desig, encara que es digui que n’hi ha. Només hi ha fascinació per el cos. (Imma Merino. Culturas. La vanguardia)









dilluns, 27 de febrer de 2017

Acolorien la Baronal Vila

Un petit passeig en el temps, no pas llunyà, per Sant Joan de les Abadesses. Personatges que podíem trobar al carrer a qualsevol hora. Segurament no figuren a cap llibre d’història, però acolorien els nostres carrers i transferien personalitat a la vila. Alguns s’han fet estimar. Molts d’ells ja ens han deixat. Llegiu-ho, doncs, com un bressolar-se en els records o, en certa manera, com un homenatge a la gent més senzilla del dia a dia.




Mi niño, mi niño! Donde está mi niño? El mossèn, el mossèn, el mossèn. En Pere Pujol, ha vingut en Pere Pujol. Anirem a assajar l'ofici, el senyor bisbe ho diu, el bisbe, el bisbe. Marca les passes i gesticula com si fes la direcció de l'orquestra del passant de la Festa Major. Amb els braços alçats i sense mirar-lo increpa amb mots sense sentit al Legionario que surt de fer el got de ca l’Esteve. El legionario va arribar a Sant Joan qui sap d'on. S'hi casà i tingué un fill. Sempre fidel a la seva Legión: vestimenta, condecorat, casquet militar, camisa de màniga curta. Un valent al que només va tombar la set: massa vi!




La Lola surt de casa i tanca curosament la porta. Sempre va viure al carrer major amb la mare i el germà que era fuster. Religiosa i creient i de rosari i missa diària. De jove treballà a ca l'Espona. A les tardes collia punts de mitges. Prima i allargassada practicà la virtut de la puresa. De camí cap a l’església entra a comprar a la peixateria de la Carmina. S'ha de fer abstinència que avui es divendres de Quaresma. Repeteix que tots els divendres de l'any, un moment o altre, surt el sol perquè és el dia dedicat al Sagrat Cor. La Carmina, maquillada, enjoiada, neta i endreçada, darrera el taulell sembla molt més alta.




Ca l'adroguer és una botiga modernista que conserva aquell aire elegant dels anys vint, tot i que ara, s’il·lumina amb bombetes de quinze. A la Maria Lluïsa li fa companyia en Joan de l'Hostal del Sol. A la botiga els dies es fan llargs, sobretot quant els clients són curts. Jo, de marrec, també hi passava estones: Fer el tast amb llaunes d'escopinyes, xocolata i cava per regar-ho. Sempre era festa. Les tietes eren molt grans i s’estaven al pis de dalt gronxant records: el papa, la mama, històries familiars certes o imaginades. Records d’un passat de prosperitat i unes relacions socials de rància aristocràcia de poble.



L'Àngel porta una carta a ca l’espardenyer. Cada dia fan fer més papers i l’hi costa de sortir-se'n perquè no s’hi veu gaire i, a més, és una mica ve-t'ho aquí. L’han enganyat  masses vegades per bona persona. La calvície i el pentinat el farien passar  per un monjo medieval. És l’únic militant declarat del pepé, que li té una estima especial. La Teodora té una botiga plena de gènere fins a dalt. Ara és merceria però els d’abans hi feien espardenyes. En Pepet, el seu pare, encara en feia. Al sostre es veu l’embigat de l’antic mercat medieval i unes columnes gòtiques.



En Ramon és gros i va mal engiponat. Cervell d'infant i un cos d'aspecte gegantí que fa por. Ha provocat episodis violents. Pobre! no hi és totl. El Rubio ha passat molta estona assegut a can Faluga fent punta a un pal, també i ha fet un vinillo, o potser dos. Ha decidit canviar de taverna i enfila cap a la plaça. A la cantonada del carrer dels Tints, coincideixen amb en Ramon i tenen un diàleg impossible: un no hi arriba, l’altre parla un argot andalús incomprensible.


Al Passeig, en Jampere treballa amb l’excavadora. En Guàrdia l’increpa amb cridòria des del balcó. La gent que passa somriu. La Fàtima, solitària i impertorbable ni tan sols els mira, passeja els gossets i amb mirada amenaçadora vigila que l’artefacte no s’acosti. Camina lentament d’aquí cap allà. S’atura, com es diu ara, "a demanda" dels animalons. No s’acostuma al poble, ella havia viscut sempre a la ciutat. Vesteix de qualsevol manera, però, a vegades s’il·lumina amb alguna genialitat.





dilluns, 13 de febrer de 2017

La cimentera de can Benet

David Serrat,  el 1976, escrivia: Les petites fàbriques de ciment han tingut seriosos problemes per a subsistir. De primera matèria, calcària, no en falta; però la competència del ciment "portland" i l'encariment que comporta el transport des de lluny han representat un cop mortal per a quasi totes. L'única pedrera que encara és utilitzada per a produir ciment és la de Coll d'Art de la fàbrica d'en Benet.


Can Benet, com es coneixia popularment, fabricà ciment fins la meitat de la primera dècada del segle XXI. Sembla que era competitiu i de bona qualitat. La darrera persona que va gestionar-ho s'hi guanyà la vida. La majoria d'edificis queden dempeus i expliquen els diversos usos del procés de fabricació. El conjunt és una arqueologia industrial molt interessant.


Tot resta, encara, empolsinat de ciment, sembla en plena feina, com un delicat embolcall pel record de la gent que hi treballava. Una feina d'una duresa difícil d'imaginar, uns autèntics herois que, per esgarrapar quatre quartos van deixar-hi la salut.