dimecres, 6 de juny de 2012

Josep Pla i Pals



La fundació Josep Pla ha encetat una Ruta Josep Pla per Pals. Això m’ha fet recordar que vàrem coincidir amb Josep Pla a Can Ruben. El restaurant està a l’entrada de Pals. Compartia taula amb en Pere Servià, alcalde de Pals i el secretari de Palafrugell. Va ser la nit del 12 de juny de 1974. Cap a les deu de la nit i per espai d’unes hores va aparèixer un estrany núvol extremadament lluminós, tots varem sortir per contemplar l’espectacle. Sopaven a la taula del costat i Pla semblava interessat en la nostra conversa. Parlàvem de Carpentier i el realisme màgic, la tesis doctoral que feia en Benet, també sobre l’entrevista que havia tingut a Barcelona amb Garcia Marquez sobre aquest treball. La meva esposa és de Pals i coneixia en Pere Servià. Al sortir i saludar-lo en Pla va dir: Seguin, seguin... Va ser una llarga sobretaula. Feia estona que havia marxat l’últim client i en Doro pesava figues darrera la barra. En Pere i el secretari donaven mostres d’esgotament i, ben al contrari, l’ampolla de whisky no s’esgotava. Feia pocs dies de la Revolució dels Clavells a Portugal i estàvem il·lusionats amb les perspectives que obria al nostre país. El general Spinola era el nou president de Portugal. Pla no dubtà de tractar-lo de “generalot”. Tenia molta informació i va deixar-nos tallats: Què en volen esperar d’un home així? No es confonguin. Parlàrem una mica de tot, la meva esposa va fer-lo enfadar, coneixent el concepte que Pla tenia de les dones. Amb el dit amenaçador, el veig com si fos ara, va dir-li com aquell que defensa el seu castell: cuidi’l al seu marit!. Estava molt deteriorat físicament. Poc polit. De persona que s’ha fet gran i viu sol. Amb el seu permís, deia, és negre? Preguntava una i altra vegada. Fumava sense parar dels meus cigarrets Habanos (una bomba cada vegada). Va convidar-nos a casa seva a Llofriu. No vaig anar-hi ni el vaig veure mai més. Jo no  tenia consciència històrica del personatge. La veritat es que també va fer-me una mica de por... no sé... la senectut... la dependència... Ara sento no haver-ho fet. És com un sentiment de culpabilitat, de mal educat, era una invitació i probablement necessitava l’escalf de la gent a prop. Un sacrifici ben petit tan mateix. Per altre part, al cap del temps ha esdevingut una ocasió perduda per acostar-se a un gran personatge.

1 comentari: