Josep Pla i Pals (i2)

Els pobles tenen llegendes. Moltes vegades no són veritat o ho són a mitges. A Pals es deia que Pla esmorzava a can Mercader cada dia. Havia estat un dels hostals més populars de la vila. El seu suquet d’anguila era un plat deliciós i d’anomenada a tota la comarca, la cassola d’arròs fet amb la ceba cremada del sofregit era deliciosa. Fa anys que està tancat i barrat. L’entrada per la carretera era poc afortunada. L’interior havia patit una modernització als anys seixanta d’un gust dubtós. Presidia el menjador una gran llar de foc de pedra artificial. La foto que acompanya aquesta resenya és de la part del darrera. Ha conservat els trets arquitectònics que ajuden a entendre activitats desaparegudes. Els veïns utilitzàvem aquest accés del carrer de Sant Josep com a dreçera. Conserva la protecció al terra per entrar els carros. Un pati interior distribueix les estances. A l’esquerra, on hi ha la finestra, la tina per trepitjar els raïms.  A l’altre costat dos o tres quartos amb infinitat d’estris i caixes d'ampolles buides que formen immenses muntanyes. Al pis superior, la porta sense barana i la politja exterior són testimoni dels graners. També hi dormien jornalers valencians que feien temporada als camps d’arròs, altres dormien al pati. El bar i el menjador estava a la façana principal, juntament amb la cuina que ventilaba pel pati interior. Hi feien estada passants humils, guàrdia civils solters, funcionaris del sindicat de l’arròs, tothom menjava, pagaven quant podien... Darrerament ho regentava un nebot que era mut. Estava casat amb la Teresa. La Maria, sa germana, cuinava. Poc a poc va anar-se deteriorant i acabà amb una decadència absoluta. És molt probable que a les èpoques d’esplendor, Pla devia ser un client amb una certa assiduïtat. Jo, no vaig coincidir-hi mai. Eus aquí, però unes notes seves:

NOTES PER A UN DIARI (gener 1967 – octubre 1968)

13 de març, dilluns. El mas

Quan em llevo em trobo amb un cop de tramuntana horrible, forta, el cel net, esbandit, desagradable. Dino a l'habitació de l'estufa i em poso a treballar. A mitja tarda vénen el pintor Pujol d'Olot, que fa molt bona cara, i el seu amic senyor Cols. Content de veure'ls. Parlem una estona. M'arreglo i anem a Pals. Tramuntana espantosa. A penes ens podem aguantar al Pedró. Quan li ensenyo Begur em diu (el senyor Cols) que fou el promotor legal de l'acord amb l'Estat, de l'afer d'Aigua-xellida. Com que això em sembla interessant, anem a Palafrugell a veure Pere. Parlem una estona molt llarga: fins a les nou. L'assumpte fou d'una immensa corrupció. Anem a sopar a can Mercader, a Pals. Bastant agradable –a pesar de no tenir més que truita i botifarres. Em deixen a casa. Després amb el cotxe de Pere van a Palafrugell, i els olotins –suposo– emprenen la marxa. Begut massa whisky, conyac, cafè negre i horrible, i parlat massa. Llegeixo el Proust. Malestar al llit. Continuo rebent cartes i telegrames dels setanta anys. Un de Madrid amb moltes firmes. Un altre d'Alacant.

Josep Pla i Pals

La fundació Josep Pla ha encetat una Ruta Josep Pla per Pals. Això m’ha fet recordar que vàrem coincidir amb Josep Pla a Can Ruben. El restaurant està a l’entrada de Pals. Compartia taula amb en Pere Servià, alcalde de Pals i el secretari de Palafrugell. Va ser la nit del 12 de juny de 1974. Cap a les deu de la nit i per espai d’unes hores va aparèixer un estrany núvol extremadament lluminós, tots varem sortir per contemplar l’espectacle. Sopaven a la taula del costat i Pla semblava interessat en la nostra conversa. Parlàvem de Carpentier i el realisme màgic, la tesis doctoral que feia en Benet, també sobre l’entrevista que havia tingut a Barcelona amb Garcia Marquez sobre aquest treball. La meva esposa és de Pals i coneixia en Pere Servià. Al sortir i saludar-lo en Pla va dir: Seguin, seguin... Va ser una llarga sobretaula. Feia estona que havia marxat l’últim client i en Doro pesava figues darrera la barra. En Pere i el secretari donaven mostres d’esgotament i, ben al contrari, l’ampolla de whisky no s’esgotava. Feia pocs dies de la Revolució dels Clavells a Portugal i estàvem il·lusionats amb les perspectives que obria al nostre país. El general Spinola era el nou president de Portugal. Pla no dubtà de tractar-lo de “generalot”. Tenia molta informació i va deixar-nos tallats: Què en volen esperar d’un home així? No es confonguin. Parlàrem una mica de tot, la meva esposa va fer-lo enfadar, coneixent el concepte que Pla tenia de les dones. Amb el dit amenaçador, el veig com si fos ara, va dir-li com aquell que defensa el seu castell: cuidi’l al seu marit!. Estava molt deteriorat físicament. Poc polit. De persona que s’ha fet gran i viu sol. Amb el seu permís, deia, és negre? Preguntava una i altra vegada. Fumava sense parar dels meus cigarrets Habanos (una bomba cada vegada). Va convidar-nos a casa seva a Llofriu. No vaig anar-hi ni el vaig veure mai més. Jo no  tenia consciència històrica del personatge. La veritat es que també va fer-me una mica de por... no sé... la senectut... la dependència... Ara sento no haver-ho fet. És com un sentiment de culpabilitat, de mal educat, era una invitació i probablement necessitava l’escalf de la gent a prop. Un sacrifici ben petit tan mateix. Per altre part, al cap del temps ha esdevingut una ocasió perduda per acostar-se a un gran personatge.

La Segarra

A Cervera, visita a la casa del poeta Jaume Ferran, oncle de l’Anna i acompanyats per en Max Turull un recorregut comentat per la vila: Les muralles, la vila closa, la Paeria, la Universitat, explicacions detallades sobre l’inici de la Generalitat, la casa de Duran i Sanpere... Després de passar per camins de carro, entre camps de blat d’un insòlit verd, dinar al Santuari de la Bovera amb cants dels goigs inclòs A la tarda visita a Guimerà. Hem residit a l’extraordinari conjunt murallat de Montfalcó, a Cal Gomà, una casa rural ben restaurada i amb totes les comoditats i atencions. És la casa del fons del dibuix que acompanya aquest comentari. Una estada per recomanar.

Dia de la poesia catalana

Per què calen els ulls
si és tot el cos que mira?

Gli amanti. Manzù.
Josep Esteve. 1975

Llimones

Ahir vaig ser a Pals. La casa ha perdut la lluminositat de l’estiu. Aquella caloreta de juliol i agost. L’escalf de la nostra presencia que a les hores és molt intensa i ara només testimonial. Com d’agutzil per comprovar que no ha passat cap desastre. La parra ha perdut les fulles, el sol és baix i li costa d’entrar. El terra ha agafat un to verdós, com de florit. Ha fet una tardor molt càlida, la gespa és verda i la gran mata de margarides està, encara, tota florida, com presumint davant un fred que segur arribarà. El llimoner està farcit de llimones. Grans, oloroses. Vaig collir-ne un bon pilot. Ara les compartirem amb els amics. Estem enamorats dels seu olor, que se sent tros enllà... gintònics... migdiades tombats a l’hamaca, llargues xerrades a sota els ceps... un arròs negre... sípia a la bruta, projectes d’excursions amb la barca. El seu olor ens retornarà un xic aquesta vida regalada i ens ajudarà a esperar pacientment el bon temps.

Un viatge frustrat. Josep Pla

El soroll de la pluja sobre la vela molla, el monòton xipolleig del goteig sobre el mar, produïa un ensopiment. M’he passat el dia fumant i veient ploure. A Sa Riera hi ha hagut molt poc moviment. Deuen haver dormit la mona d’ahir.

Ha estat un dia deliciós, d’una vagarositat esponjosa, d’un silenci de meravella. De tant en tant, he tret el cap a fora. Tot era gris i somort; si de cas el cel s’obria, tot semblava tocat d’un color d’estany oxidat, lleugerament blavís. Com ahir, la mar ha semblat tot le dia adormida en la seva eterna indiferència. Els pins regalimaven aigua: de vegades el seu brancatge era tan verd que semblaven perdre’s en el color de perla de les aigües de la cala, con l’aire opalí. Dins l’aire somnolent, les roques treien els sucs minerals; la platja semblava un desmai de carmí. El silenci era dens: com si portéssiu cotó fluix a les orelles. El pas d’uns esclops, el plor llunyà d’una criatura invisible, semblen temptatives de rompre’l fallides.

Hermós ha enraonat relativament. Té por que aquesta vida no em fatigui. De vegades l’he sorprès donant unes llambregades furioses al cel baix i a la pluja sinistra. No pot imaginar-se que em puguin agradar dies així. Ell és un home solar, d’enciamada de pebrot i tomàquet permanent. Jo sóc més feble. La plujosa atonia d’avui, no podria pas canviar-la pel vociferant xivarri d’ahir.

Josep Pla. Un viatge frustrat.

El Comte Arnau de Joan Maragall

Del 5 al 30 d'octubre del 2011 es representa el Comte Arnau de Joan Maragall al Teatre Nacional de Catalunya.

Al sentir un fragment recitat del video de promoció he repassat el treball sobre el Comte Arnau de Maragall que vaig pensar, fer el guió i dirigir del 1992 al 2001 representat a l'extraordinari marc del claustre del monestir de Sant Joan. Era un grup amateur però crec que varem fer una molt bona feina. Primer, fer reviure novament el mite que durant anys no s'havia tocat, a part de ser un espectacle amb molta dignitat després ha aconsseguit ser un dinamitzador cultural i econòmic important.

Com en un somni he sentit molt a prop la Mont Plans que va ajudar-me en la dramatúrgia, la composició de la música per en Joan Figueres, cançó a cançó, els cop de ma d'en Miquel Periel que possibilitava disposar cada any dels equips de só de Dagoll Dagom. La col·laboració desinteressada de bons professionals: Francesc Triola, Joan Massotkleiner, Paco Alborch... L'excel·lent treball d'actors: Josep Aulines, Dolors Vilaplana, Bet Freixa, en Marc, l'Helena i molts més, quasi centenars, entre secundaris, figurants, músics, cors, tècnics de so, de llum, fusters, roba... Gràcies novament a tots. Jo ho vaig passar bé, molta feina però gratificant. Espero que vosaltres també en tingueu un bon record. Aquesta entrada és una petita reivindicació, tambè un tast fotogràfic per recrear-s'hi.