La Segarra

A Cervera, visita a la casa del poeta Jaume Ferran, oncle de l’Anna i acompanyats per en Max Turull un recorregut comentat per la vila: Les muralles, la vila closa, la Paeria, la Universitat, explicacions detallades sobre l’inici de la Generalitat, la casa de Duran i Sanpere... Després de passar per camins de carro, entre camps de blat d’un insòlit verd, dinar al Santuari de la Bovera amb cants dels goigs inclòs A la tarda visita a Guimerà. Hem residit a l’extraordinari conjunt murallat de Montfalcó, a Cal Gomà, una casa rural ben restaurada i amb totes les comoditats i atencions. És la casa del fons del dibuix que acompanya aquest comentari. Una estada per recomanar.

Dia de la poesia catalana

Per què calen els ulls
si és tot el cos que mira?

Gli amanti. Manzù.
Josep Esteve. 1975

Llimones

Ahir vaig ser a Pals. La casa ha perdut la lluminositat de l’estiu. Aquella caloreta de juliol i agost. L’escalf de la nostra presencia que a les hores és molt intensa i ara només testimonial. Com d’agutzil per comprovar que no ha passat cap desastre. La parra ha perdut les fulles, el sol és baix i li costa d’entrar. El terra ha agafat un to verdós, com de florit. Ha fet una tardor molt càlida, la gespa és verda i la gran mata de margarides està, encara, tota florida, com presumint davant un fred que segur arribarà. El llimoner està farcit de llimones. Grans, oloroses. Vaig collir-ne un bon pilot. Ara les compartirem amb els amics. Estem enamorats dels seu olor, que se sent tros enllà... gintònics... migdiades tombats a l’hamaca, llargues xerrades a sota els ceps... un arròs negre... sípia a la bruta, projectes d’excursions amb la barca. El seu olor ens retornarà un xic aquesta vida regalada i ens ajudarà a esperar pacientment el bon temps.

Un viatge frustrat. Josep Pla

El soroll de la pluja sobre la vela molla, el monòton xipolleig del goteig sobre el mar, produïa un ensopiment. M’he passat el dia fumant i veient ploure. A Sa Riera hi ha hagut molt poc moviment. Deuen haver dormit la mona d’ahir.

Ha estat un dia deliciós, d’una vagarositat esponjosa, d’un silenci de meravella. De tant en tant, he tret el cap a fora. Tot era gris i somort; si de cas el cel s’obria, tot semblava tocat d’un color d’estany oxidat, lleugerament blavís. Com ahir, la mar ha semblat tot le dia adormida en la seva eterna indiferència. Els pins regalimaven aigua: de vegades el seu brancatge era tan verd que semblaven perdre’s en el color de perla de les aigües de la cala, con l’aire opalí. Dins l’aire somnolent, les roques treien els sucs minerals; la platja semblava un desmai de carmí. El silenci era dens: com si portéssiu cotó fluix a les orelles. El pas d’uns esclops, el plor llunyà d’una criatura invisible, semblen temptatives de rompre’l fallides.

Hermós ha enraonat relativament. Té por que aquesta vida no em fatigui. De vegades l’he sorprès donant unes llambregades furioses al cel baix i a la pluja sinistra. No pot imaginar-se que em puguin agradar dies així. Ell és un home solar, d’enciamada de pebrot i tomàquet permanent. Jo sóc més feble. La plujosa atonia d’avui, no podria pas canviar-la pel vociferant xivarri d’ahir.

Josep Pla. Un viatge frustrat.

El Comte Arnau de Joan Maragall

Del 5 al 30 d'octubre del 2011 es representa el Comte Arnau de Joan Maragall al Teatre Nacional de Catalunya.

Al sentir un fragment recitat del video de promoció he repassat el treball sobre el Comte Arnau de Maragall que vaig pensar, fer el guió i dirigir del 1992 al 2001 representat a l'extraordinari marc del claustre del monestir de Sant Joan. Era un grup amateur però crec que varem fer una molt bona feina. Primer, fer reviure novament el mite que durant anys no s'havia tocat, a part de ser un espectacle amb molta dignitat després ha aconsseguit ser un dinamitzador cultural i econòmic important.

Com en un somni he sentit molt a prop la Mont Plans que va ajudar-me en la dramatúrgia, la composició de la música per en Joan Figueres, cançó a cançó, els cop de ma d'en Miquel Periel que possibilitava disposar cada any dels equips de só de Dagoll Dagom. La col·laboració desinteressada de bons professionals: Francesc Triola, Joan Massotkleiner, Paco Alborch... L'excel·lent treball d'actors: Josep Aulines, Dolors Vilaplana, Bet Freixa, en Marc, l'Helena i molts més, quasi centenars, entre secundaris, figurants, músics, cors, tècnics de so, de llum, fusters, roba... Gràcies novament a tots. Jo ho vaig passar bé, molta feina però gratificant. Espero que vosaltres també en tingueu un bon record. Aquesta entrada és una petita reivindicació, tambè un tast fotogràfic per recrear-s'hi.

A Joaquim Nolla

A Joaquim Nolla
Capçanes, 1948 / Barcelona, 2010

Amic / Tipògraf / Mestre de bellesa

Sé que el dibuix t’hagués complagut . Aniré a la Fageda d’en Jordà com fa un any. En la pau serena de la tardor, m’asseuré al tronc que tant et va agradar i que em vas enviar en el teu comiat. Miraré al cel i entre els colors de les fulles de faigs pensaré que has deixat enrera decepcions, traïcions, manques de fidelitat, dissorts de la vida familiar, la soledat... Et vull recordar com en aquella tarda en que estic segur vas estar en pau amb tu mateix. També et vull recordar com en els llunyans dies de l’escola, ple de vida i d’il·lusions, a l’equip de voleibol,en els primers passos de tipògrafs, el perfeccionisme, el rigor en el treball i la teva prestigiosa i reconeguda trajectòria professional. Viuràs per sempre a la meva memòria.

Pla, Hermòs i Aigua-xellida

“...Jo he estat un pelegrí d’Aigua-xellida. No era pas còmode d’arribar-hi. S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora escassa de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena fer un petit esforç; era una calanca de color carmí pàl·lid, tocat per les ombres dels pins. Hermòs hi vivia, hi tenia un petit gussi i quatre cordelles per agafar peix. La solitud era completa.” (Josep Pla. Un viatge frustrat).

Atret per aquest viatge frustrat he estat a Aigua-xellida, per primera vegada, un capvespre d’aquests darrers dies d’estiu. Al arribar a la balconada, sento la temptació d’aplaudir com si es tractés d’un teatre. Sóc de terra endins i, per mi, el mar sempre té una gran atracció, és un espectacle una mica màgic. Al baixar arran d’aigua, però, l’entorn de la cala bruteja: burilles, plàstics, detritus diversos, la caseta per guardar barques té un estat ruïnós i un gran rètol indica el perill d’esfondrament del teulat. Tot plegat desmereix en un paratge emblemàtic i dels més bonics de casa nostra. Agraeixo la placa amb una frase de la narració de Josep Pla que situa l’entorn, fa memòria històrica i dona una pinzellada cultural. Em sento, però, decebut i una mica avergonyit per la deixadesa general i el poc respecte al patrimoni. Aquest hivern, una bona tempesta potser farà neteja. Una acció amb un xic de sensibilitat que ho dignifiqui i ho preservi, però, és inajornable. Ens ennobliria a tots.

He mirat bé la foto de l’any 26 davant la vivenda de l’Hermòs. Per la vegetació que té al darrera asseguraria que no és la construcció tocant a mar...