Roma, 1998. Ramon Tuneu, rector de Ripoll, tenia el
projecte d’editar la Biblia feta a l’escriptorium del monestir de Ripoll al
segle X, durant l'abadiat d'Oliba. Anscari Mundó havia fet els estudis
paleogràfics impulsats molts anys abans pel pare Albareda quant era cardenal
bibliotecari. Els acompanyo com a dissenyador i responsable de l’edició.
L’entrada a la Ciutat del Vaticà es realitza per la porta
de Santa Anna, a la dreta de la columnata Bernini. Com estat independent, comporta
un sistema rígid de seguretat fronterer. La Guàrdia Suïssa saluda militarment
al monsenyor que ens acompanya, fàcil d’identificar pels ribets i mitjons color
púrpura. Els terrenals som adreçats, sense gaire amabilitat i amb una
mirada desconfiada, a l'oficina de
control duaner. Estem a tocar de la residència militar on fa pocs dies un capità
de l’exèrcit vaticà sembla que ha comés un crim passional. Ha estat notícia de
portada als rotatius de tot el món. Realitzada la identificació, camí de la
biblioteca, deixem a l’esquerra la porta d’accés a la residència particular pontifícia
i l’economat. Al final de la costa, després de passar una arcada, accedim al
gran pati interior voltat pels museus vaticans i la biblioteca.
L’entrada a la biblioteca no és gran. Una escultura de
marbre sedent de dimensions considerables és sentinella al bell mig de l’escalinata
d’entrada a la biblioteca, potser la més emblemàtica del món. El Prefecte de la
Biblioteca Vaticana (ara cardenal) té una conversa palatina amb el nostre
avalador, també Prefecte d’una Institució Papal. Sorprèn la conversa en llatí, el
to, el volum moderat i modulat, l’educació extremada, les adulacions
controlades, les mitges paraules, els somriures i les frases sobreenteses.
Ja al despatx del Prefecte Bibliotecari ens és comunicat
que el pare Leonard E. Boyle, paleògraf irlandès, que havia estat a Ripoll i
amb el que s’havien pres els acords d’edició, havia deixat el càrrec
recentment. El nou prefecte ens informa que aquest relleu ha significat un
trasbals i que haurien de revisar els compromisos adquirits dels que no tenien
cap constància. Encara que dit amb molta subtilesa entenem que l'anterior
prefecte havia concedit drets de reproducció a una editora dels EEUU en front
de l’empresa suïssa tradicional i adquirit compromisos editorials dubtosos. De
tot plegat, estaven examinant la legalitat i si els resultats eren beneficiosos
per l'església. Ensenyem la nostra documentació que inclou correspondència i
acords d’edició. Al dia següent al matí ens rebria el cardenal bibliotecari Jorge
Mejia. En definitiva, ell tenia la màxima autoritat i prendria una decisió. No
ens van pas amagar que algun editor espanyol, estava interessat en editar en
facsímil la nostra Bíblia de Ripoll.
Com a compensació pels entrebancs d’aquest primer
contacte i dificultat en començar a treballar, sor Lucia, monja petiteta i
rodoneta, secretària del Prefecte, va fer-nos una visita guiada per les
dependències de la biblioteca. Ara estàvem en aquell mític i famós arxiu. Muntanyes
de documentació guardada curosament amb secrets tan sols a l’abast d'una
minoria d'iniciats. L’escenari on situen les històries i intrigues que la
literatura ha difós bastament amb fruïció. La opacitat de la institució ho ha
fomentat i alimentat. Res a veure amb les imatges difoses. És sorprenent que els
exemplars més valuosos estan guardats en posició plana i separadament en prestatgeries
industrials de metall. Posem especial atenció als grans manuscrits medievals
que segurament aviat tindríem a les mans. Recorrem pisos i sales immenses
plenes de manuscrits.
A la nit sopem una pizza
boníssima al peu de l'hotel tocant a la plaça de Sant Pere. El cambrer, simpàtic
i servicial, es desfà en comentaris elogiosos de Barcelona i el Barça. Nosaltres,
estem immersos entre la sorpresa, la incertesa i una mica de decepció. Decidim telefonar
al pare Benítez de la Gregoriana, per si ens cal un cop de ma. Els jesuites des
de la seva atalaia a tocar de Sant Pere sempre han tingut una certa influència.
Informarem, també, als bisbes de Vic i al president de la Tarraconense que estan
al corrent de la nostra visita. El nostre cardenal inquisidor segur que els telefonarà
perquè intuïm que es posa en dubte que el nostre projecte d’edició sigui sense
ànim de lucre. Tot plegat, semblem els protagonistes d’una novel·la.
