Sentir el batec de Figueres

"Amigos" de Ripoll / Urban Sketching

Encara resonen els xerrics dels carros i carretes, algun bram dels matxos i el remugar dels bous. Renecs dels traginers imposen ordre i marquen les arribades i sortides a la porta del Amics que es constant tot lo dia. La fonda és a la carretera de Vallfogona, quasi a la sortida de Ripoll, a l'antic camí ral direcció Olot. L'olla del brou, des de la matinada, bull sense parar. Les cassoles fan la xup xup. Corre el 1924. Aquest any s'han traslladat a prop de l'estació de tren i ja han pagat contribució a l'ajuntament, Temps ha, però, que és una taverna i abaceria. També venen ultramarins, oli i vi a granel. Els Amics és testimoni de la dictadura de Primo de Rivera, de les restriccions del catalanisme a Ripoll. Encara passarà una altre dictadura, més ferotge i llarga que els obliga a canviar el nom. Viurà una altre etapa amb la mare i l'impuls i energia de les germanes Rubio. Assedegaran els joves de tot el Ripollès que freqüenten el Marabú a ballar. Berenars, sopars i ressopons. Fins altes hores de la nit. Aquí es comenten les manyagues consentides, fracassos amorosos i les intencions de matrimoni. Un mossèn viu al primer pis. A trenc d'alba la Lola ja cuina els peus de porc, cap i pota, estofat... Males veus deien que només dormia una estona a la cuina. Ara viu una nova etapa, en Joan i la Marina, que a més són els meus fills, fa més d'un any, que regenten el negoci. Ell és molt bon cuiner, ella una excel·lent venedora i s'ocupa de la sala. Són conscients que són hereus, quasi, d'una institució i són fidels a l'esperit dels personatges ripollesos més populars que han estat clients de la casa. Els han posat a les parets, perquè siguin testimonis de que als Amigos es continua oferint els plats de sempre. Ara amb noves formes i adaptats als gustos i costums amb les que ens trobem a gust. Els Amigos és el lloc on esmorzo des de fa anys. Sempre a la mateixa taula des de la que he fet aquest dibuix.

Biblioteca Vaticana 2

Apunt del mostrador de la sala d'estudi i

fotografia de la mateixa. Anscari Mundó

i Ramon Tuneu davant la Bíblia, manuscrit

Vat Lat 5. Carnet d'accés.

Quadres d’eminències cardenalícies del renaixement a les parets, pot ser protagonistes de confabulacions i escàndols de fa segles, ens observen i són testimonis de la nostra conversa amb el cardenal bibliotecari Jorge Mejia. Sobre la taula uns talonaris de xecs de l’IOR. L’entrevista es fa al despatx de vivenda sobre mateix de la biblioteca. El cardenal fa una demostració dels seus coneixements sobre bíblies medievals. Anscari Mundó, reconegut i prestigiós especialista internacional sobre manuscrits medievals, no sap com reaccionar davant aquest exàmen, o més ben dit, interrogatori. Amb una falta de coneixement absoluta, el cardenal bibliotecari dona el tractament d’abat al rector de Ripoll. Això distendeix la reunió i provoca una franques rialles i bromes. Sóc un convidat de pedra. Això em permet observar i no perdre’m cap detall. Els mals entesos s’han esfumat. El bibliotecari havia parlat amb el cardenal Sistachs i ja tenia informació fiable sobre el nostre projecte. L’editor interessat per l’edició era Muleiro. Breument i amb molta cordialitat s’arriba a l’acord de coedició amb la Biblioteca Vaticana. Al llibre de gran format de les reproduccions gràfiques a mida natural de la Biblia acompanyarà un exemplar que formarà part de la col·lecció de la BV “Texti i studi”. La Biblioteca Vaticana demana una certa quantitat d'exemplars.El n.1 serà pel Sant Pare S’ens facilitarà un plec de condicions que posteriorment analitzarem i serà signat. A partir d’aquest moment vàrem tenir totes les facilitats per treballar.

L’entrada a les sales d’estudi és un complicat seguit de mesures de seguretat. Al carnet d’entrada acompanya el reglament intern de la Biblioteca que especifica les gestions i mecanismes d’accès:

Molt resumit: Control d’entrada a la porteria. Lliurament de les identificacions personals. Retirar la clau numerada d’una taquilla on dipositar tots els objectes de carrer. Lliurament de la clau a l’entrada de les sales d'estudi dels Manuscrits. Complimentar l’ìmprès de petició amb les referències del manuscrit. Més tard ens serà lliurat al mostrador pel bibliotecari. Per sortir de la biblioteca cal fer un ritual a l’inversa.

El manuscrit Vat Lat 5 és un llibre en pergamí voluminós i pesat. Va estar enquadernat al XVII pel papa Barberini. El seu escut amb l’avella està gravat a la portada. El porten amb un carret, una guants blancs i un punt de fusta de cedre. Vaig sentir una gran emoció, Segurament com un músic davant un Stradivarius. Vaig mesurar, revisar i prendre notes amb l’estudi d’en Mundó al davant i proposar la reproducció d’alguns folis dibuixats parcialment amb caplletres de menor tamany, no historiades però d’interès formal. Tres dies de treball a la biblioteca que temps després vaig repetir amb les proves de gravador per comprovar la fidelitat i marcar les correccions de color.

La Biblia va haver de superar més entrebancs: La mort del rector de Ripoll, impulsor i ànima del projecte. La sorpresa d’un compte bancari que havia obert a favor de l’edició de la Biblia. Un editor amb el projecte d'enriquir-se, incompetent i vanitós però incapaç de tirar endavant l'edició que va obligar a pagar una quantitat de diners absolutament desmesurada per un treball i proves mal fetes, per recuperar els slides originals. Les negociacions amb el bisbat i la família... Finalment el bisbat de Vic va agafar el relleu com a editor.

L’edició va estar presentada a Barcelona, al Palau de la Generalitat pel president, monsenyor Rafaele Farina, el bisbe de Vic i Anscari Mundó. L’acte es repetí al monestir de Ripoll i a la sala de la cúria del Bisbat de Vic.

Biblioteca Vaticana 1

Roma, 1998. Ramon Tuneu, rector de Ripoll, tenia el projecte d’editar la Biblia feta a l’escriptorium del monestir de Ripoll al segle X, durant l'abadiat d'Oliba. Anscari Mundó havia fet els estudis paleogràfics impulsats molts anys abans pel pare Albareda quant era cardenal bibliotecari. Els acompanyo com a dissenyador i responsable de l’edició.

L’entrada a la Ciutat del Vaticà es realitza per la porta de Santa Anna, a la dreta de la columnata Bernini. Com estat independent, comporta un sistema rígid de seguretat fronterer. La Guàrdia Suïssa saluda militarment al monsenyor que ens acompanya, fàcil d’identificar pels ribets i mitjons color púrpura. Els terrenals som adreçats, sense gaire amabilitat i amb una mirada  desconfiada, a l'oficina de control duaner. Estem a tocar de la residència militar on fa pocs dies un capità de l’exèrcit vaticà sembla que ha comés un crim passional. Ha estat notícia de portada als rotatius de tot el món. Realitzada la identificació, camí de la biblioteca, deixem a l’esquerra la porta d’accés a la residència particular pontifícia i l’economat. Al final de la costa, després de passar una arcada, accedim al gran pati interior voltat pels museus vaticans i la biblioteca.

L’entrada a la biblioteca no és gran. Una escultura de marbre sedent de dimensions considerables és sentinella al bell mig de l’escalinata d’entrada a la biblioteca, potser la més emblemàtica del món. El Prefecte de la Biblioteca Vaticana (ara cardenal) té una conversa palatina amb el nostre avalador, també Prefecte d’una Institució Papal. Sorprèn la conversa en llatí, el to, el volum moderat i modulat, l’educació extremada, les adulacions controlades, les mitges paraules, els somriures i les frases sobreenteses.

Ja al despatx del Prefecte Bibliotecari ens és comunicat que el pare Leonard E. Boyle, paleògraf irlandès, que havia estat a Ripoll i amb el que s’havien pres els acords d’edició, havia deixat el càrrec recentment. El nou prefecte ens informa que aquest relleu ha significat un trasbals i que haurien de revisar els compromisos adquirits dels que no tenien cap constància. Encara que dit amb molta subtilesa entenem que l'anterior prefecte havia concedit drets de reproducció a una editora dels EEUU en front de l’empresa suïssa tradicional i adquirit compromisos editorials dubtosos. De tot plegat, estaven examinant la legalitat i si els resultats eren beneficiosos per l'església. Ensenyem la nostra documentació que inclou correspondència i acords d’edició. Al dia següent al matí ens rebria el cardenal bibliotecari Jorge Mejia. En definitiva, ell tenia la màxima autoritat i prendria una decisió. No ens van pas amagar que algun editor espanyol, estava interessat en editar en facsímil la nostra Bíblia de Ripoll.

Com a compensació pels entrebancs d’aquest primer contacte i dificultat en començar a treballar, sor Lucia, monja petiteta i rodoneta, secretària del Prefecte, va fer-nos una visita guiada per les dependències de la biblioteca. Ara estàvem en aquell mític i famós arxiu. Muntanyes de documentació guardada curosament amb secrets tan sols a l’abast d'una minoria d'iniciats. L’escenari on situen les històries i intrigues que la literatura ha difós bastament amb fruïció. La opacitat de la institució ho ha fomentat i alimentat. Res a veure amb les imatges difoses. És sorprenent que els exemplars més valuosos estan guardats en posició plana i separadament en prestatgeries industrials de metall. Posem especial atenció als grans manuscrits medievals que segurament aviat tindríem a les mans. Recorrem pisos i sales immenses plenes de manuscrits.

A la nit sopem una pizza boníssima al peu de l'hotel tocant a la plaça de Sant Pere. El cambrer, simpàtic i servicial, es desfà en comentaris elogiosos de Barcelona i el Barça. Nosaltres, estem immersos entre la sorpresa, la incertesa i una mica de decepció. Decidim telefonar al pare Benítez de la Gregoriana, per si ens cal un cop de ma. Els jesuites des de la seva atalaia a tocar de Sant Pere sempre han tingut una certa influència. Informarem, també, als bisbes de Vic i al president de la Tarraconense que estan al corrent de la nostra visita. El nostre cardenal inquisidor segur que els telefonarà perquè intuïm que es posa en dubte que el nostre projecte d’edició sigui sense ànim de lucre. Tot plegat, semblem els protagonistes d’una novel·la.

Bigas Luna

Jose: Tardor del 68, mitjanit,  avinguda Pau Casals. Feies l’interiorisme d’una botiga d’Alta Costura, jo havia fet la “marca” i al dia següent s'inaugurava. Al cap de pocs dies ens retrobàrem amb en Pere Pujol d’amfitrió. El teu professor a Elisaba. Paradoxalment procedíem d’un mateix negoci familiar: les arts gràfiques. Tu, com sempre, havies de ser especial. El teu pare tenia una impremta de cartells... de toros! És difícil de parlar de tu, avui que ets noticia a tots els mitjans. De la Penélope Cruz i Bardem als directors de diaris i crítics de cine. Coincideixo plenament amb ells amb els elogis a nivell humà, capacitat creativa, independència, radicalitat i gestió. Si que vull deixar testimoni, però, d’aquesta etapa que tots tenen més fosca perquè encara no et coneixien. Va ser productiva, enriquidora i d’una vitalitat extraordinaria. Vas muntar un dels negocis més emblemàtics de la ciutat, Gris: amb un estudi excepcional de disseny industrial i interiorisme amb en Carles Riart. Eres l’encantador de serps més extraordinari que he conegut . Vas “engalipar” a Cruyff i tot (que ja és dir!) recent arribat a Barcelona, i moblar la seva casa, després, està clar, d’un regateig de calers duríssim, que tots varem seguir entre bastidors. Sempre tenies iniciatives. Eres l’ànima i ens estiraves a tots. Pel teu compte vas presentar un objecte dissenyat en equip, als premis de disseny ADI/FAD i varem guanyar el Delta d’Or. Seria interminable explicar totes les anècdotes. Les relacions amb els veïns al barri de Galvany. Les festes, amb pianola inclosa, a casa la Marieta amb en Nando, en Brugalla i tanta gent. La casa que varem compartir en règim comunitari a Arenys. Els viatges. Els cursets d’anglès... Va ser una etapa d’anys. Et vull recordar, sobretot, com un extraordinari amic, generós, ocurrent i divertit. L’última vegada que varem estar plegats, estaves en un canvi d’etapa. No ho sabies ben bé. Tenies el projecte d’una exposició de taules voladores a la Sala Vinçon i realitzar uns gravats. Volies fer fotografia. Vas demanar-me que t’acompanyes a Casa Arpí a comprar-te una màquina. Imagina’t! Devia ser l’any 72. L’any 76 estrenaves “Tatuaje”!!! Després no ens varem veure més. Sempre m’havies apreciat i escoltat i voldria  donar-te un darrer consell: Al lloc que has anat emporta’t la Pentax . Em sembla que és una immensa càmara negra i t’anirà bé per tornar a fer fotografia analògica. Ah! i fes un “disdi” al jefe a veure si té sentit de l’humor i entén la conyeta! (Fotografia: Gris, 1971 / C. Muntaner-Madrazo de Barcelona).

La sardana del rector.

Sardanes a Sant Joan de les Abadesses. Als anys 20, unes quantes persones, principalment comerciants, van decidir-se a sufragar pel seu compte, un dia més l'actuació de la cobla. El domicili dels donants explica la ballada de sardanes del dimarts de la Festa Major en llocs insòlits. El senyor rector també va col·laborar-hi, i es ballava -encara es balla- a la plaça de l'Abadia, la Sardana del Rector.

L'arc romànic tapiat és la porta del canonges del claustre de Sant Mateu. Al fons l'antiga rectoria, actualment Museu. La majordona espia al balcó darrera les persianes.

Mimosa

L’esclat de la mimosa del pati de Pals, encara que una mica mandrós, ha estat, com cada any, esplèndid. Un groc resplendent, intens i net, d’olor discreta però perceptible. L’olivera, sorpresa mira aquest esclat tan insultant. Anunci de la primavera. En pocs dies totes les flors es marciran. Estrella fugissera. Breu representació teatral de la natura que en ple estiu, a la seva ombra recordarem i aplaudirem com el millor espectacle de la temporada. Ens deixa bocabadats. Estimada per la Rodoreda. Inspiració de poetes:

Avui la mimosa altiva

se m'ha posat al davant

tota plena d'arracades

i penjolls i fils daurats!

S'ha fet una minyonassa

que no ho hauria dit mai:

tan xica que la plantàrem

i tan prima d'un sol tany!

Ara fins m'ha fet respecte

amb aquesta majestat

que fa anar les arracades,

vanitosa, ençà i enllà,...

Déu te guard, galant minyona!

Mil perdons,... Que Déu te guard!

Joan Maragall

Valuosa col·laboració de Paco Perez el 6 de maig

La  MIMOSA. Quina sort, quan l’hivern es posa insuportable, apareix prepotent, desafiant la gèlida grisor del febrer. La seva distinció: Color i flaira. De tota la paleta de grocs el seu es propi, particular, a ben segur que el mimosa es un dels mil groc. Es un groc setinat, tal vegada era el groc al que es referia l’impulsiu Oscar Wilde quan deia en el seu dietari de Paris: “ Pour  écrir il me faut de satin jaune“ (*). I la flaira?, els colors entren per la visió; però l’olor es penetrant . No menystindré el bell to groc però si posaré en qüestió l’aroma dolços i dens  (Aromo es un altre nom de tan singular arbust)  que sembla  avisar de que tal vegada es millor captar la seva gràcia de lluny.

Personalment sempre he intentat la fusió entre mimosa daurada. esplèndid arbust de la família de les acàcies amb el verb mimar però sobre tot l’adjectiu mimoso, mimosa. Recordo de l’època de jove adolescent les cançons  de la Sarita Montiel : “ Mimosa, mimosa. “Son tan dulces sus palabras -  Que cuando me miman - Salen de su boca. .. Que por ti me muero - De que estás celosa -  Mimosa, mimosa”.

Tinc la imatge d’una taca groga al mig d’un bosc llunya, era una pinzellada de groc en el paisatge. Era real l’entremaliada mimosa entre els pins i a la nit,  la mimosa en flor: resplandece a la luz de la luna.

Per acabar, la primera i darrera estrofa de RAMA, un poema de Neruda, força nerudià:

Una rama de aromo, de mimosa,

fragante sol del entumido invierno,

compré en la feria de Valparaíso

y seguí con aromo y con aroma

hasta Isla Negra.

....

Sería amargo el mundo

en el viaje invernal, en el sinfín,

en el crepúsculo deshabitado,

si no me acompañara cada vez,

cada siempre,

la sencillez central

de una rama amarilla.

(*) Hauré d’excusar l’atreviment arravatat pel groc; el sentit és altre,sense dubte Wilde estava pensant en les robes grogues de setí, de “raso satén”