La cimentera de can Benet

David Serrat,  el 1976, escrivia: Les petites fàbriques de ciment han tingut seriosos problemes per a subsistir. De primera matèria, calcària, no en falta; però la competència del ciment "portland" i l'encariment que comporta el transport des de lluny han representat un cop mortal per a quasi totes. L'única pedrera que encara és utilitzada per a produir ciment és la de Coll d'Art de la fàbrica d'en Benet.

Can Benet, com es coneixia popularment, fabricà ciment fins la meitat de la primera dècada del segle XXI. Sembla que era competitiu i de bona qualitat. La darrera persona que va gestionar-ho s'hi guanyà la vida. La majoria d'edificis queden dempeus i expliquen els diversos usos del procés de fabricació. El conjunt és una arqueologia industrial molt interessant.

Tot resta, encara, empolsinat de ciment, sembla en plena feina, com un delicat embolcall pel record de la gent que hi treballava. Una feina d'una duresa difícil d'imaginar, uns autèntics herois que, per esgarrapar quatre quartos van deixar-hi la salut.

Les sabates de la model

La model és la musa que els artistes estimem i necessitem. Ens ofereix generosament el cos. La seva nuesa és analitzada i copiada amb avidesa per estudiants plens de somnis o artistes més o menys experimentats en busca de la bellesa. Ens regala intimitat i sentiments. Ens ofereix, a més, la personalitat pròpia o simulada, una interpretació quasi teatral o, vés a saber, un exercici com de ballet. Un silenci absolut presideix les trobades, només se sent l'esgarip del llapis fregant el paper. Com en una contesa a mort, sintetitzes, fixes proporcions i copses el moviment per, tot plegat, convertir-lo en una sola línia que intenta caminar cap a la perfecció.

Per falta de concentració, deixadesa, poca habilitat o potser per haver-se llevat per la mala espona, a vegades, el cos esdevé un discurs sense sentit. Aleshores, com un acte d'impotència, de menyspreu, de protesta o de ràbia, no ho sabria dir, el calçat de la model, impassible al peu de la tarima, agafa un protagonisme inesperat. 

La Casa Ricart de Vic

La Casa Ricart, està al xamfrà que comunica el carrer de Santa Maria amb la Rambla del Bisbat. Fou construïda a cavall dels segles XIX i XX. És una baluerna enorme i austera edificada per l'empresari tèxtil vigatà Miquel Ricart.

Mal acostumats com estem a les entrades modernistes, riques i exhuberants de l'eixample barceloní, l'accés, gairebé despullat de decoració sembla un casalot medieval. Només unes petites sanefes i una làmpada de ferro adornen la gran caixa. No obstant, les cotxeres foren possiblement el primer garatge vigatà a albergar un automòbil. La sala principal és enorme. La llar de foc, pintada amb to color verdós, d'una certa rudesa, té aparença de cartró pedra. La decoració sense relleus, talles ni metal·listeria no pot comparar-se, ni de lluny, al refinament del modernisme. Més aviat sembla la seva versió més aspra. És d'una austeritat total. Tan sols pels frisos pintats a parets i sostre i una làmpada de molta elegància es pot identificar l'època.

Segurament, però, que amb mobles, quadres, catifes i cortinatges era un conjunt que impressionava. Cal pensar que com a alcalde de Vic, Ricart rebé en aquesta estança al bisbe Torras i Bages o personatges rellevants del Vic de l'època, a més d'empresaris i personalitats polítiques que buscaven la seva influència. Ricart, a més d'empresari tèxtil, fou soci capitalista de la fàbrica d'automòbils Hispano Suiza i entrà amb la firma Ricart i Cia. al negoci de la banca, fet que el convertí en una de les persones adinerades més influents de la ciutat.

Uns finestrals donen al jardí en el qual hi ha les dues glorietes que, amb tota seguretat, personalitzen la casa exteriorment. En un angle en destaca la capella, també d’estil modernista. La sala principal ha estat restaurada fa poc i encara no hi ha mobiliari. Tota despullada, és d'unes dimensions desproporcionades, inhòspita i freda. Molt a to amb el dia plujós de tardor que ha estat dibuixada pels USK d'Osona.

Port de Roses. La barca de Caront

Una barca de pesca és com un magatzem d'andròmines tan extraordinària que se'm fa difícil destriar el seu us. Boies, banderes, plàstics, caixes... tot de materials reciclats, més aviat arreplegats de les escombraries. Segur que la muntanya de desferres serveixen per alguna cosa. Pel diletant, però, és un impacte visual considerable i alhora desconcertant: Ben mirat, com una espècie de barca de Caront coronada per tendals, garlandes i banderes.

La petita barca de pesca acabada d'amarrar. El pescador encara feineja. La Mercedes es ven. El seu abandó fa pensar en un deteriorament progressiu del negoci. Ha durat segles però la pesca entesa com una activitat personal i associada a un coneixement de la mar i les arts de pesca molt profund, s'esmuny de les mans. És el que hi ha.

Claustre del Monestir de Sant Joan de les Abadesses

El claustre major del monestir, d’estil gòtic català, va ser construït a partir de l’any 1448 per encàrrec de l’abat Pere de Montcorb. Va substituir-ne un, d’estil romànic, que havia quedat malmès a causa d’un terratrèmol esdevingut vint anys abans.

La seva forma trapezoïdal és motivada per la necessària adaptació a les dependències monàstiques situades al seu voltant. 

És una construcció simple, formada per ampits, columnes de pedra nummulítica de Girona, capitells i arcs, elements tots ells idèntics, que aguanten un embigat de fusta damunt el qual s’hi disposa la coberta.

A l'angle nord es conserven unes arcades romàniques de l'antiga Sala Capitular del monestir. Una interessant contraposició d'estil romànic i gòtic.

Té les característiques pròpies d’altres construccions catalanes de l’època i és de nobles i esveltes proporcions.

Bany a Pals. Crònica

El socorrista passa volant amb el seus estris. Els jubilats suquen els peus al mar per retornar d'immediat al sillonet. Recorregut de senyores amb pamela xiuxejant confidències. Passen viatgers amb motxilles i sabates penjades en direcció qui sap a on. De tant en tant una deessa sortida com d'un fresc cretenc et deixa embadalit.

La senyora ros platejat, arrogant i autoritària, clienta francesa de l'hotel, indica al cambrer la situació i orientació exacte de les pesades gandules que ha carretejat per mitja platja. Tot seguit arriba el marit, vell i encarcarat a prendre possessió de la treballada possessió. Després es fan servir un refresc, per ells i els nets, amb una indignació generalitzada.

Han arribat l'Albaro, la Carla, en Felipe amb tota una colla de nens mal criats. Anuncien que ara bajan els Aguirres  (Si arriba l'Esperança em moro!). Banyadors a la última, ulleres brillants de coloraines, tovallola de Accionista del Santander. La nombrosa tertúlia s'anima i entre els grans, els nanos i el gos envaeixen els veïns que els miren malament.

El Sol no té pietat amb uns anglesos acabats d'arribar que ja comencen a agafar coloret i demà estaran com cuits a la brasa de Can Padrès. Han desplegat tota la col·lecció de gadgets de plàstic per un infant blanc com la mantega, que protegeixen sota el para-sol acabat d'estrenar.

Fa tramuntaneta. Els paddel surf remen i remen incansablement i els surfers ballen sense defallir. El veí, expert en navegar, l'hi ha costat, però ha entrat el catamarà a l'aigua i ara fuig a tota velocitat.

Coco rico de la Habana, el senyor dels cocos, talment com una aparició, crida l'atenció dels més petits que si acosten. La mateixa roba, galleda, trompeta, bromes, tot exactament igual com fa anys i panys. Realment, és l'únic que es conserva igual!

La calma i benestar de primera hora ha deixat pas a una calda i tragí atabaladors. És hora de plegar el meu para-sol, sillonet, llibreta i colors i correr a fer una dutxa i buscar la fresca del pati.

Mercat de palafrugell

El mercat de Palafrugell no està concentrat en una plaça com és costum. Va des de la plaça Nova fins el carrer dels Valls. El carrer de Pi i Margall cada dia es a vessar de pagesos i parades. Presideix el mercat cobert, edifici modernista de totxana, coronada per un escut de la vila acompanyat d'uns corns de l'abundància. A tocar, el mercat del peix, construcció  moderna amb escultura i tot. La gentada de compradors i badocs es mou entre les parades de tota la vida que deixen bars, galeria i botigues en segona fila. L'antiga Impremta Ribas, amb la persiana baixada temps ha, és testimoni de la prosperitat i antiga esplendor modernista. El mercat és un bé de déu de queviures del país, de l'hort i del mar, d'una qualitat remarcable, un regal extraordinari per la cuina i la taula. Al darrera, el campanar s'ho mira indiferent. Els diumenges s'amplia l'oferta amb roba i objectes. S'allargassa, passa el carrer de Begur i, com un congost, s'esmuny costa amunt fins al carrer del Suro. Una riuada de gent de la vila, estiuejants i immigrants que hi posen una nota de color, comparteixen compres, aturades, empentes i entrebancs. Va ser un plaer dibuixar-ho junt amb els companys sketchers de Palafrugell.