Que Dios bendiga al poeta

-¡Que Dios bendiga al poeta! Escridassava repetidament, seguint-me. El maquillatge, no dissimulava la cara envellida i arrugada. Les pestanyes enlleganyades i unes ratlles d'un negre intens emmarcaven la mirada d'ulls cansats i tristos. Un carmí violent havia sobrepassat el perfil dels llavis i empastifava l’ensorrada boca. Vestia de faralaes i, a cops de peu, apartava violentament i amb geni la cua. Una imitació decrèpita de qualsevol folklòrica. Tal vegada representava una coreografia practicada als cors del Molino. Dels cabells sobresortien engominats rínxols que eren recollits amb una peineta de plàstic encrostada, de ves a saber què. Em seguia increpant-me, coixejant i arrossegant un carret domèstic reciclat com a magatzem ambulant, ple d’estampes, records i andròmines. Enbolcallada per la bandera roja i gualda una ràdio cassete baladrejava un pas doble a tot volum. Tan mateix, una reencarnació d’un personatge de la Bodega Bohèmia. Davant del Teatre Principal, en Pitarra, assegut al seu pedestal privilegiat, sense perdre la compostura, discretament, mirava de reüll i somreia quant la dona gesticulava teatralment i assenyalant-me amb la ma estesa, deia amb veu rogallada: -¡Que la Macarena ilumine el poeta! Rambla amunt, avergonyit, m’escapava amb la cua entre cames com un lladre! Els vianants, alertats per la cridòria, miraven sorpresos la persecució, sense entendre quina relació podia tenir amb la bailaora. A l’alçada de l’Hotel Orient encara no gosava girar-me. Em perseguia una cridòria de imploracions i bonaventures que s’alternaven amb unes escandaloses castanyoles: -Que Dios bendiga al poeta!
Quant havia passat al costat d’aquesta espècie de reencarnació grotesca de Lola Flores, per caritat, havia tingut la feblesa de deixar caure discretament una miserable moneda al barret cordobés, que tenia la doble funció de caixa de recaudació i capa per fer uns passes naturals al compàs d’España cañí.

A l’alçada del Nou de la Rambla, en la meva escapada, dissimulant, vaig entrar precipitadament en una botiga vella i tronada a mercadejar maletes. Al sortir novament al carrer, l’artista-vident no em seguia. Vaig comprovar que no cridava l’atenció de ningú. No sabeu pas com vaig agrair recuperar ser un vianant anònim!

L’altre dia, al passar per la caserna del Raval se’m va quadrar la Guàrdia Urbana! Encara fa menys, que l’impressor de Sant Quirze, com qui veu un aparegut, amb cara embadalida, va dir-me que era idèntic que en Sean Connery! Ahir, el poca solta d’en Plaza va piropejar-me de “torero”! Les iconografies de poeta, polític, Indiana Jones i torero són tan diferents que estic desconcertat. Si he de triar, tot i que d’actor sortiria a l’Hola, polític seria més rentable i torero és un trauma infantil, em quedo, no obstant, amb la més senzilla i pobra de poeta. Vet aquí que la “bailaora” tenia raó! Quant la torni a veure li agrairé advertint-la, però, que no faci cap escàndol. Per prudència, ara que tinc experiència i per no alimentar noves confusions, prometo solemnement, no dir a ningú que també m’hagués agradat ser bomber! Ves a saber que em passaria, aleshores! (“Queen” Foto d’Alfriston publicada a Flick)