Dibuix,
dibuix, dibuix...
Sortíem
de l’estudi a les 7 de la tarda. Esperàvem el 14 que baixava per Amigó i ens
deixava a tocar de les Rambles. En Juma, en Francesc Torres i jo. Tots tres
dúiem un rull de papers sota el braç, llapis, plomes i retoladors, i volàvem
cap a Sant Lluc. A vegades juntament amb Pla-Narbona, a les hores amb
arrogància, convençuts de ser un exèrcit invencible. Tot seguit, dues hores
llargues de lluita amb les models. Després, nits senceres de converses sobre
art i política, religió i filosofia, acompanyats per la música de Miles Davis o
el Modern Jazz Quartet.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
Havíem
deixat l’Escola Massana perquè el dibuix no era l’assignatura més important. Aneu
a Sant Lluc. De dissenyar ja n’apreneu a l’estudi, ens aconsellava en Pla-Narbona.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
L’estudi
era un gran espai a la zona més pròspera de Barcelona, amb galeria
d’exposicions, plató fotogràfic, laboratoris. No hi faltava res; tal vegada era
equipat amb excés i tot. Participàvem d’un alt nivell professional i amb encàrrecs de privilegi. No cal dir que
despertava l’enveja i les crítiques de la majoria de professionals. Els
treballs sovint eren solucionats amb dibuixos
del mateix Pla-Narbona o, en tot cas,
ell hi infonia una forta personalitat.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
La
nostra implicació a l’estudi permetia a Pla-Narbona d’aïllar-se l’estiu a Sa Tuna on
engendrava un ampli ventall de dibuixos. (Fins i tot hi començà, crec, una realització personal i a
dedicar-se exclusivament a dibuixar i pintar). Dibuixava personatges fantàstics
i grotescs, exèrcits de pallassos, simis, putes i rucs desfilant en irreverents
processons. I tot, amb un domini extraordinari del traç i de la composició, i
que, a la tornada, nosaltres admiràvem embadalits. Són els dibuixos que encara avui
més en plauen, que els miro com si fos la primera vegada i que encara m’hi
emociono com un infant llegint un conte.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
Pla-Narbona
era el nostre tutor, com aquell que no fa res ens encaminava, ens ensenyava a
raonar, a pensar, a crear concepte i aplicar-lo a la feina. Participàvem, a
més, del seu nivell de relacions. Així vàrem conèixer Savignac en un viatge a
Paris, Ricard Giralt-Miracle a Barcelona. Descobríem Gallardo, Saul Bas,
Steinberg... Grans dibuixants. De retorn, oferíem amb il·lusió juvenil, i
juntament amb Rosa Queralt, informació de tots els fets culturals de la nostra
encara abastable ciutat, dels que ens crèiem dominadors.
Dibuix,
dibuix, dibuix...
En
Josep Pla-Narbona ha continuat fidel als seus principis. Ha lluitat, si cal
sol. Nosaltres hem fet camins diferents. En Francesc, primer a Paris i després
els Estats Units, amb les seves instal·lacions. En Juma, també a Paris i
després a Barcelona en un treball internacional multidisciplinar. Jo, en una
trajectòria molt més modesta. Crec que tots tres, però, hem estat marcats
profundament per les inquietuds, la sensibilitat, la reflexió, el rigor, la
professionalitat i, no podia ser altrament, per l’obsessió pel dibuix, que el
mestre ens ha llegat i que, en més o menys grau, ha presidit els nostres
recorreguts professionals.
En
Josep Pla Narbona va ser un mestre encara que no pretenia ser-ho. Va ser un
amic sense ni voler-ho. Gràcies.