dijous, 27 de desembre del 2012

28 d’agost de1965. Primer recital de la nova cançó catalana a Sant Joan de les Abadesses.




Varem organitzar-lo un grup de joves que estudiàvem i treballàvem a Barcelona. Havíem assistit a uns recitals al Romea. Passàvem els caps de setmana a la vila. Recordo, sobre tot, en Ramon Poch amb una energia juvenil i una il·lusió desbordant, plegats vàrem anar a visitar i signar els contractes amb Martí Llauradó, que feia de representant dels Setze Jutges. El cap de cartell era Raimon. Una setmana abans vàrem saber que no tenia permís militar. Teníem consciència que era un risc al qual estàvem exposats. Estava anunciat i les entrades, a un preu molt elevat i mai vist, venudes. El relleu va ser Guillem d’Efak després de refusar un xicot que acabava de començar, un tal Joan Manuel Serrat. No sé amb que comptàvem si haguéssim perdut calés! Era la primera vegada que s’organitzava un recital de cançó. Aires nous. La primera manifestació catalanista que va partir d’una nova generació. En el moment del recital preparats per rebre la visita de la policia. Expectants per saber la sintonia del públic amb la nostra proposta. Tot va anar bé, un èxit clamorós. No va pas ser correcte per tothom. Heus aquí, pocs dies després, el 19 de setembre, en reunió de junta, referent al Festival de la nova cançó catalana, el tresorer de l’Associació Catòlica de Pares de Família (A.C.P.F.) la propietat del teatre on es va realitzar el concert: “da cuenta de los errores que han incurrido un grupo de jóvenes que organizaron el Festival de la Juventud y se acuerda que para funciones futuras se tomen las medidas oportunas para que no se repitan dichos errores. También el presidente promete que darà las oportunas recomendaciones y orientaciones a dichos jóvenes” 
En definitiva: Sembla que estàvem molt equivocats i era necessàri adoctrinar-nos. Ara ho volen tornar a fer des de més lluny!

dijous, 18 d’octubre del 2012

Des de dins l'estudi de Josep Pla-Narbona



Dibuix, dibuix, dibuix...

Sortíem de l’estudi a les 7 de la tarda. Esperàvem el 14 que baixava per Amigó i ens deixava a tocar de les Rambles. En Juma, en Francesc Torres i jo. Tots tres dúiem un rull de papers sota el braç, llapis, plomes i retoladors, i volàvem cap a Sant Lluc. A vegades juntament amb Pla-Narbona, a les hores amb arrogància, convençuts de ser un exèrcit invencible. Tot seguit, dues hores llargues de lluita amb les models. Després, nits senceres de converses sobre art i política, religió i filosofia, acompanyats per la música de Miles Davis o el Modern Jazz Quartet.

Dibuix, dibuix, dibuix...
Havíem deixat l’Escola Massana perquè el dibuix no era l’assignatura més important. Aneu a Sant Lluc. De dissenyar ja n’apreneu a l’estudi, ens aconsellava en Pla-Narbona.

Dibuix, dibuix, dibuix...
L’estudi era un gran espai a la zona més pròspera de Barcelona, amb galeria d’exposicions, plató fotogràfic, laboratoris. No hi faltava res; tal vegada era equipat amb excés i tot. Participàvem d’un alt nivell professional i  amb encàrrecs de privilegi. No cal dir que despertava l’enveja i les crítiques de la majoria de professionals. Els treballs sovint  eren solucionats amb dibuixos del mateix Pla-Narbona o, en tot cas, ell hi infonia una forta personalitat.

Dibuix, dibuix, dibuix...
La nostra implicació a l’estudi permetia a  Pla-Narbona d’aïllar-se l’estiu a Sa Tuna on engendrava un ampli ventall de dibuixos. (Fins i tot  hi començà, crec, una realització personal i a dedicar-se exclusivament a dibuixar i pintar). Dibuixava personatges fantàstics i grotescs, exèrcits de pallassos, simis, putes i rucs desfilant en irreverents processons. I tot, amb un domini extraordinari del traç i de la composició, i que, a la tornada, nosaltres admiràvem embadalits. Són els dibuixos que encara avui més en plauen, que els miro com si fos la primera vegada i que encara m’hi emociono com un infant llegint un conte.

Dibuix, dibuix, dibuix...
Pla-Narbona era el nostre tutor, com aquell que no fa res ens encaminava, ens ensenyava a raonar, a pensar, a crear concepte i aplicar-lo a la feina. Participàvem, a més, del seu nivell de relacions. Així vàrem conèixer Savignac en un viatge a Paris, Ricard Giralt-Miracle a Barcelona. Descobríem Gallardo, Saul Bas, Steinberg... Grans dibuixants. De retorn, oferíem amb il·lusió juvenil, i juntament amb Rosa Queralt, informació de tots els fets culturals de la nostra encara abastable ciutat, dels que ens crèiem dominadors.

Dibuix, dibuix, dibuix...
En Josep Pla-Narbona ha continuat fidel als seus principis. Ha lluitat, si cal sol. Nosaltres hem fet camins diferents. En Francesc, primer a Paris i després els Estats Units, amb les seves instal·lacions. En Juma, també a Paris i després a Barcelona en un treball internacional multidisciplinar. Jo, en una trajectòria molt més modesta. Crec que tots tres, però, hem estat marcats profundament per les inquietuds, la sensibilitat, la reflexió, el rigor, la professionalitat i, no podia ser altrament, per l’obsessió pel dibuix, que el mestre ens ha llegat i que, en més o menys grau, ha presidit els nostres recorreguts professionals.

En Josep Pla Narbona va ser un mestre encara que no pretenia ser-ho. Va ser un amic sense ni voler-ho. Gràcies.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Que Dios bendiga al poeta


-¡Que Dios bendiga al poeta! Escridassava repetidament, seguint-me. El maquillatge, no dissimulava la cara envellida i arrugada. Les pestanyes enlleganyades i unes ratlles d'un negre intens emmarcaven la mirada d'ulls cansats i tristos. Un carmí violent havia sobrepassat el perfil dels llavis i empastifava l’ensorrada boca. Vestia de faralaes i, a cops de peu, apartava violentament i amb geni la cua. Una imitació decrèpita de qualsevol folklòrica. Tal vegada representava una coreografia practicada als cors del Molino. Dels cabells sobresortien engominats rínxols que eren recollits amb una peineta de plàstic encrostada, de ves a saber què. Em seguia increpant-me, coixejant i arrossegant un carret domèstic reciclat com a magatzem ambulant, ple d’estampes, records i andròmines. Enbolcallada per la bandera roja i gualda una ràdio cassete baladrejava un pas doble a tot volum. Tan mateix, una reencarnació d’un personatge de la Bodega Bohèmia. Davant del Teatre Principal, en Pitarra, assegut al seu pedestal privilegiat, sense perdre la compostura, discretament, mirava de reüll i somreia quant la dona gesticulava teatralment i assenyalant-me amb la ma estesa, deia amb veu rogallada: -¡Que la Macarena ilumine el poeta! Rambla amunt, avergonyit, m’escapava amb la cua entre cames com un lladre! Els vianants, alertats per la cridòria, miraven sorpresos la persecució, sense entendre quina relació podia tenir amb la bailaora. A l’alçada de l’Hotel Orient encara no gosava girar-me. Em perseguia una cridòria de imploracions i bonaventures que s’alternaven amb unes escandaloses castanyoles: -Que Dios bendiga al poeta!
Quant havia passat al costat d’aquesta espècie de reencarnació grotesca de Lola Flores, per caritat, havia tingut la feblesa de deixar caure discretament una miserable moneda al barret cordobés, que tenia la doble funció de caixa de recaudació i capa per fer uns passes naturals al compàs d’España cañí.
A l’alçada del Nou de la Rambla, en la meva escapada, dissimulant, vaig entrar precipitadament en una botiga vella i tronada a mercadejar maletes. Al sortir novament al carrer, l’artista-vident no em seguia. Vaig comprovar que no cridava l’atenció de ningú. No sabeu pas com vaig agrair recuperar ser un vianant anònim!
L’altre dia, al passar per la caserna del Raval se’m va quadrar la Guàrdia Urbana! Encara fa menys, que l’impressor de Sant Quirze, com qui veu un aparegut, amb cara embadalida, va dir-me que era idèntic que en Sean Connery! Ahir, el poca solta d’en Plaza va piropejar-me de “torero”! Les iconografies de poeta, polític, Indiana Jones i torero són tan diferents que estic desconcertat. Si he de triar, tot i que d’actor sortiria a l’Hola, polític seria més rentable i torero és un trauma infantil, em quedo, no obstant, amb la més senzilla i pobra de poeta. Vet aquí que la “bailaora” tenia raó! Quant la torni a veure li agrairé advertint-la, però, que no faci cap escàndol. Per prudència, ara que tinc experiència i per no alimentar noves confusions, prometo solemnement, no dir a ningú que també m’hagués agradat ser bomber! Ves a saber que em passaria, aleshores! (“Queen” Foto d’Alfriston publicada a Flick)

dilluns, 18 de juny del 2012

Josep Pla i Pals (i2)


Els pobles tenen llegendes. Moltes vegades no són veritat o ho són a mitges. A Pals es deia que Pla esmorzava a can Mercader cada dia. Havia estat un dels hostals més populars de la vila. El seu suquet d’anguila era un plat deliciós i d’anomenada a tota la comarca, la cassola d’arròs fet amb la ceba cremada del sofregit era deliciosa. Fa anys que està tancat i barrat. L’entrada per la carretera era poc afortunada. L’interior havia patit una modernització als anys seixanta d’un gust dubtós. Presidia el menjador una gran llar de foc de pedra artificial. La foto que acompanya aquesta resenya és de la part del darrera. Ha conservat els trets arquitectònics que ajuden a entendre activitats desaparegudes. Els veïns utilitzàvem aquest accés del carrer de Sant Josep com a dreçera. Conserva la protecció al terra per entrar els carros. Un pati interior distribueix les estances. A l’esquerra, on hi ha la finestra, la tina per trepitjar els raïms.  A l’altre costat dos o tres quartos amb infinitat d’estris i caixes d'ampolles buides que formen immenses muntanyes. Al pis superior, la porta sense barana i la politja exterior són testimoni dels graners. També hi dormien jornalers valencians que feien temporada als camps d’arròs, altres dormien al pati. El bar i el menjador estava a la façana principal, juntament amb la cuina que ventilaba pel pati interior. Hi feien estada passants humils, guàrdia civils solters, funcionaris del sindicat de l’arròs, tothom menjava, pagaven quant podien... Darrerament ho regentava un nebot que era mut. Estava casat amb la Teresa. La Maria, sa germana, cuinava. Poc a poc va anar-se deteriorant i acabà amb una decadència absoluta. És molt probable que a les èpoques d’esplendor, Pla devia ser un client amb una certa assiduïtat. Jo, no vaig coincidir-hi mai. Eus aquí, però unes notes seves:

NOTES PER A UN DIARI (gener 1967 – octubre 1968)
13 de març, dilluns. El mas

Quan em llevo em trobo amb un cop de tramuntana horrible, forta, el cel net, esbandit, desagradable. Dino a l'habitació de l'estufa i em poso a treballar. A mitja tarda vénen el pintor Pujol d'Olot, que fa molt bona cara, i el seu amic senyor Cols. Content de veure'ls. Parlem una estona. M'arreglo i anem a Pals. Tramuntana espantosa. A penes ens podem aguantar al Pedró. Quan li ensenyo Begur em diu (el senyor Cols) que fou el promotor legal de l'acord amb l'Estat, de l'afer d'Aigua-xellida. Com que això em sembla interessant, anem a Palafrugell a veure Pere. Parlem una estona molt llarga: fins a les nou. L'assumpte fou d'una immensa corrupció. Anem a sopar a can Mercader, a Pals. Bastant agradable –a pesar de no tenir més que truita i botifarres. Em deixen a casa. Després amb el cotxe de Pere van a Palafrugell, i els olotins –suposo– emprenen la marxa. Begut massa whisky, conyac, cafè negre i horrible, i parlat massa. Llegeixo el Proust. Malestar al llit. Continuo rebent cartes i telegrames dels setanta anys. Un de Madrid amb moltes firmes. Un altre d'Alacant.

dimecres, 6 de juny del 2012

Josep Pla i Pals



La fundació Josep Pla ha encetat una Ruta Josep Pla per Pals. Això m’ha fet recordar que vàrem coincidir amb Josep Pla a Can Ruben. El restaurant està a l’entrada de Pals. Compartia taula amb en Pere Servià, alcalde de Pals i el secretari de Palafrugell. Va ser la nit del 12 de juny de 1974. Cap a les deu de la nit i per espai d’unes hores va aparèixer un estrany núvol extremadament lluminós, tots varem sortir per contemplar l’espectacle. Sopaven a la taula del costat i Pla semblava interessat en la nostra conversa. Parlàvem de Carpentier i el realisme màgic, la tesis doctoral que feia en Benet, també sobre l’entrevista que havia tingut a Barcelona amb Garcia Marquez sobre aquest treball. La meva esposa és de Pals i coneixia en Pere Servià. Al sortir i saludar-lo en Pla va dir: Seguin, seguin... Va ser una llarga sobretaula. Feia estona que havia marxat l’últim client i en Doro pesava figues darrera la barra. En Pere i el secretari donaven mostres d’esgotament i, ben al contrari, l’ampolla de whisky no s’esgotava. Feia pocs dies de la Revolució dels Clavells a Portugal i estàvem il·lusionats amb les perspectives que obria al nostre país. El general Spinola era el nou president de Portugal. Pla no dubtà de tractar-lo de “generalot”. Tenia molta informació i va deixar-nos tallats: Què en volen esperar d’un home així? No es confonguin. Parlàrem una mica de tot, la meva esposa va fer-lo enfadar, coneixent el concepte que Pla tenia de les dones. Amb el dit amenaçador, el veig com si fos ara, va dir-li com aquell que defensa el seu castell: cuidi’l al seu marit!. Estava molt deteriorat físicament. Poc polit. De persona que s’ha fet gran i viu sol. Amb el seu permís, deia, és negre? Preguntava una i altra vegada. Fumava sense parar dels meus cigarrets Habanos (una bomba cada vegada). Va convidar-nos a casa seva a Llofriu. No vaig anar-hi ni el vaig veure mai més. Jo no  tenia consciència històrica del personatge. La veritat es que també va fer-me una mica de por... no sé... la senectut... la dependència... Ara sento no haver-ho fet. És com un sentiment de culpabilitat, de mal educat, era una invitació i probablement necessitava l’escalf de la gent a prop. Un sacrifici ben petit tan mateix. Per altre part, al cap del temps ha esdevingut una ocasió perduda per acostar-se a un gran personatge.

dilluns, 23 d’abril del 2012

La Segarra



A Cervera, visita a la casa del poeta Jaume Ferran, oncle de l’Anna i acompanyats per en Max Turull un recorregut comentat per la vila: Les muralles, la vila closa, la Paeria, la Universitat, explicacions detallades sobre l’inici de la Generalitat, la casa de Duran i Sanpere... Després de passar per camins de carro, entre camps de blat d’un insòlit verd, dinar al Santuari de la Bovera amb cants dels goigs inclòs A la tarda visita a Guimerà. Hem residit a l’extraordinari conjunt murallat de Montfalcó, a Cal Gomà, una casa rural ben restaurada i amb totes les comoditats i atencions. És la casa del fons del dibuix que acompanya aquest comentari. Una estada per recomanar.

dissabte, 17 de març del 2012

Dia de la poesia catalana

Per què calen els ulls
si és tot el cos que mira?

Gli amanti. Manzù.
Josep Esteve. 1975