En
Jaume, el bàrman del Sant Lluc del carrer del Pi,
era un personatge molt especial. Dialogant empedreït,
amb un discurs cultural amplíssim. Políglota, fins i tot el podies trobar
parlant japonès. Melòman, amant de la música clàssica, sabia intèrprets, orquestres i data de les
gravacions. Refinat i sibarita, feia un te amb
copa i molt gel que era una delícia, quasi un còctel. Aristòcrata, estiuejava amb la família a la
Cerdanya. Era, a més, tot un executiu, substituïa, en certa manera, la secretària si no hi
era i facilitava informació d'actes o com fer-se soci, estava al corrent de tot, tant de la història com el dia a dia, a mig camí de bàrman i bidell, podríem dir que feia les funcions d'una pàgina web d'ara. La manera de vestir i abillar-se li donava una forta personalitat, com d'intel·lectual existencialista. Amb la meva filla, afectuosament, li dèiem Tenardier, per recordar-nos el taverner del musical Els Miserables. Tanta eficiència havia de tenir, però,
algun inconvenient: quan atenia una senyoreta, s'explicava amb passió, quasi deliri i no estava per res més, t'ignorava completament per la qual cosa se li
podria afegir, també, el qualificatiu de "conquistador"!
De les Memòries de Lluís Utrilla. expresident de Sant Lluc:
"Encara puc recordar, veure i sentir aquell mobiliari: acariciar el
vellut de les velles butaques de color vermell, les taules de fòrmica negre i
peus de fusta tornejats, les males imitacions de cadira Tonet amb el ferro
substituint la fusta, les petites taules raconeres, les caixes d’escacs,
taulells i rellotges, els quadres de difícil ubicació pels canvis constants.
Les persianes de llibret per on s'accedia a un petit cel obert, refugi
de fumadors, on malvivia alguna planta. Alguns detalls evocaven altres èpoques,
riques i senyorials dels antics propietaris del Palau Castell de Ponç. El pas
del temps i la humitat havia deteriorat les pintures del sostre, la tela es desprenia
del suport i feia grans bosses que
penjaven.
En un racó una minúscula barra de bar i tres tamborets era una barrera a
tot un món: pots amb herbes, copes, tasses, una maquina de cafè tant antiga com
el mobiliari, un mostrari d’ampolles de licor, ventilador, llibres, compactes, una
espasa penjada entre dos prestatges... i
encara més endins, un territori ignot, una espècie de forat, espai fosc o sota
d'escala, ves a saber, amb inimaginables objectes, alguns derivats de l’ús del
bar i d’altres de la persona que ho portava."
