dimecres, 28 de juny del 2017

El bàrman de Sant Lluc

En Jaume, el bàrman del Sant Lluc del carrer del Pi, era un personatge molt especial. Dialogant empedreït, amb un discurs cultural amplíssim. Políglota, fins i tot el podies trobar parlant japonès. Melòman, amant de la música clàssica, sabia intèrprets, orquestres i data de les gravacions. Refinat i sibarita, feia un te amb copa i molt gel que era una delícia, quasi un còctel.  Aristòcrata, estiuejava amb la família a la Cerdanya. Era, a més, tot un executiu, substituïa, en certa manera, la secretària si no hi era i facilitava informació d'actes o com fer-se soci, estava al corrent de tot, tant de la història com el dia a dia, a mig camí de bàrman i bidell, podríem dir que feia les funcions d'una pàgina web d'ara. La manera de vestir i abillar-se li donava una forta personalitat, com d'intel·lectual existencialistaAmb la meva filla, afectuosament, li dèiem Tenardier, per recordar-nos el taverner del musical Els Miserables. Tanta eficiència havia de tenir, però, algun inconvenient: quan atenia una senyoreta, s'explicava amb passió, quasi deliri i no estava per res més, t'ignorava completament per la qual cosa se li podria afegir, també, el qualificatiu de  "conquistador"! 



De les Memòries de Lluís Utrilla. expresident de Sant Lluc:
"Encara puc recordar, veure i sentir aquell mobiliari: acariciar el vellut de les velles butaques de color vermell, les taules de fòrmica negre i peus de fusta tornejats, les males imitacions de cadira Tonet amb el ferro substituint la fusta, les petites taules raconeres, les caixes d’escacs, taulells i rellotges, els quadres de difícil ubicació pels canvis constants. 


Les persianes de llibret per on s'accedia a un petit cel obert, refugi de fumadors, on malvivia alguna planta. Alguns detalls evocaven altres èpoques, riques i senyorials dels antics propietaris del Palau Castell de Ponç. El pas del temps i la humitat havia deteriorat les pintures del sostre, la tela es desprenia del suport  i feia grans bosses que penjaven.


En un racó una minúscula barra de bar i tres tamborets era una barrera a tot un món: pots amb herbes, copes, tasses, una maquina de cafè tant antiga com el mobiliari, un mostrari d’ampolles de licor, ventilador, llibres, compactes, una espasa penjada  entre dos prestatges... i encara més endins, un territori ignot, una espècie de forat, espai fosc o sota d'escala, ves a saber, amb inimaginables objectes, alguns derivats de l’ús del bar i d’altres de la persona que ho portava."