L’esclat de la mimosa del pati de Pals, encara que una
mica mandrós, ha estat, com cada any, esplèndid. Un groc resplendent, intens i
net, d’olor discreta però perceptible. L’olivera,
sorpresa mira aquest esclat tan insultant. Anunci de la primavera. En pocs dies
totes les flors es marciran. Estrella fugissera. Breu representació teatral de
la natura que en ple estiu, a la seva ombra recordarem i aplaudirem com el
millor espectacle de la temporada. Ens deixa bocabadats. Estimada per la
Rodoreda. Inspiració de poetes:
Avui la mimosa altiva
se m'ha posat al davant
tota plena d'arracades
i penjolls i fils daurats!
S'ha fet una minyonassa
que no ho hauria dit mai:
tan xica que la plantàrem
i tan prima d'un sol tany!
Ara fins m'ha fet respecte
amb aquesta majestat
que fa anar les arracades,
vanitosa, ençà i enllà,...
Déu te guard, galant minyona!
Mil perdons,... Que Déu te guard!
Joan Maragall
Valuosa col·laboració
de Paco Perez el 6 de maig
La MIMOSA. Quina sort, quan l’hivern es posa
insuportable, apareix prepotent, desafiant la gèlida grisor del febrer. La seva
distinció: Color i flaira. De tota la paleta de grocs el seu es propi,
particular, a ben segur que el mimosa es un dels mil groc. Es un groc setinat,
tal vegada era el groc al que es referia l’impulsiu Oscar Wilde quan deia en el
seu dietari de Paris: “ Pour écrir il me faut de satin jaune“ (*). I la
flaira?, els colors entren per la visió; però l’olor es penetrant . No
menystindré el bell to groc però si posaré en qüestió l’aroma dolços i
dens (Aromo es un altre nom de tan singular arbust) que
sembla avisar de que tal vegada es millor captar la seva gràcia de lluny.
Personalment
sempre he intentat la fusió entre mimosa daurada. esplèndid arbust de la
família de les acàcies amb el verb mimar però sobre tot l’adjectiu mimoso,
mimosa. Recordo de l’època de jove adolescent les cançons de la Sarita
Montiel : “ Mimosa, mimosa. “Son tan dulces sus palabras - Que cuando me
miman - Salen de su boca. .. Que por ti me muero - De que estás celosa -
Mimosa, mimosa”.
Tinc la
imatge d’una taca groga al mig d’un bosc llunya, era una pinzellada de groc en
el paisatge. Era real l’entremaliada mimosa entre els pins i a la nit, la
mimosa en flor: resplandece a la luz de la luna.
Per acabar, la primera i darrera estrofa de RAMA, un poema de
Neruda, força nerudià:
Una rama de aromo, de mimosa,
fragante sol del entumido invierno,
compré en la feria de Valparaíso
y seguí con aromo y con aroma
hasta Isla Negra.
....
Sería amargo el mundo
en el viaje invernal, en el sinfín,
en el crepúsculo deshabitado,
si no me acompañara cada vez,
cada siempre,
la sencillez central
de una rama amarilla.
(*) Hauré d’excusar l’atreviment arravatat pel groc; el
sentit és altre,sense dubte Wilde estava pensant en les robes grogues de setí,
de “raso satén”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada