El soroll de la pluja sobre la vela molla, el monòton xipolleig del goteig sobre el mar, produïa un ensopiment. M’he passat el dia fumant i veient ploure. A Sa Riera hi ha hagut molt poc moviment. Deuen haver dormit la mona d’ahir.
Ha estat un dia deliciós, d’una vagarositat esponjosa, d’un silenci de meravella. De tant en tant, he tret el cap a fora. Tot era gris i somort; si de cas el cel s’obria, tot semblava tocat d’un color d’estany oxidat, lleugerament blavís. Com ahir, la mar ha semblat tot le dia adormida en la seva eterna indiferència. Els pins regalimaven aigua: de vegades el seu brancatge era tan verd que semblaven perdre’s en el color de perla de les aigües de la cala, con l’aire opalí. Dins l’aire somnolent, les roques treien els sucs minerals; la platja semblava un desmai de carmí. El silenci era dens: com si portéssiu cotó fluix a les orelles. El pas d’uns esclops, el plor llunyà d’una criatura invisible, semblen temptatives de rompre’l fallides.
Hermós ha enraonat relativament. Té por que aquesta vida no em fatigui. De vegades l’he sorprès donant unes llambregades furioses al cel baix i a la pluja sinistra. No pot imaginar-se que em puguin agradar dies així. Ell és un home solar, d’enciamada de pebrot i tomàquet permanent. Jo sóc més feble. La plujosa atonia d’avui, no podria pas canviar-la pel vociferant xivarri d’ahir.
Josep Pla. Un viatge frustrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada