Pla, Hermòs i Aigua-xellida

“...Jo he estat un pelegrí d’Aigua-xellida. No era pas còmode d’arribar-hi. S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora escassa de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena fer un petit esforç; era una calanca de color carmí pàl·lid, tocat per les ombres dels pins. Hermòs hi vivia, hi tenia un petit gussi i quatre cordelles per agafar peix. La solitud era completa.” (Josep Pla. Un viatge frustrat).

Atret per aquest viatge frustrat he estat a Aigua-xellida, per primera vegada, un capvespre d’aquests darrers dies d’estiu. Al arribar a la balconada, sento la temptació d’aplaudir com si es tractés d’un teatre. Sóc de terra endins i, per mi, el mar sempre té una gran atracció, és un espectacle una mica màgic. Al baixar arran d’aigua, però, l’entorn de la cala bruteja: burilles, plàstics, detritus diversos, la caseta per guardar barques té un estat ruïnós i un gran rètol indica el perill d’esfondrament del teulat. Tot plegat desmereix en un paratge emblemàtic i dels més bonics de casa nostra. Agraeixo la placa amb una frase de la narració de Josep Pla que situa l’entorn, fa memòria històrica i dona una pinzellada cultural. Em sento, però, decebut i una mica avergonyit per la deixadesa general i el poc respecte al patrimoni. Aquest hivern, una bona tempesta potser farà neteja. Una acció amb un xic de sensibilitat que ho dignifiqui i ho preservi, però, és inajornable. Ens ennobliria a tots.

He mirat bé la foto de l’any 26 davant la vivenda de l’Hermòs. Per la vegetació que té al darrera asseguraria que no és la construcció tocant a mar...